Hi ha una desafecció general amb la classe política. Que el poder corromp és una afirmació àmpliament acceptada.
Que una democràcia no pot ser autèntica si els partits no ho són ells mateixos. Que els que opten per la dedicació pública no són precisament els més preparats i que fins un 10 per cent d’ells són psicòpates. Bé aquesta seria una visió bastant corrent de l’escenari polític. I els casos de corrupció i la incompetència omplen les notícies.
Però cal recordar que el mateix fet de que els judicis de corrupció siguin notícia i molts casos amb penes de presó és exemple de regeneració política. I que potser sí que el 10 per cent siguin psicòpates però el 90 per cent restant no ho són.
Tota aquesta introducció me l’ha inspirat l’inquilí actual del despatx oval que l’ha decorat amb una quantitat desmesurada d’objectes d’or. Té una fascinació per l’opulència. La seva conducta moral deixa molt que desitjar, pendent d’uns quants judicis, acosador sexual..., i que se salta totes les regles de la jurisdicció internacional. I el seu comportament públic és molt bufonesc com el d’un nen malcriat. I convençut que tots els altres líders mundials li han de rendir pleitesia.
Però finalment li ha sortit un oponent de categoria. En primer lloc una persona honesta. Molt important. Ser honest vol dir que estàs al servei de la ciutadania. Una persona amb un currículum acadèmic envejable, Harvard, Oxford, un erudit que s’escriu ell mateix els seus discursos. Una persona templada i educada que sí aposta per la pau i per frenar la crisi climàtica. Cal recordar aquest nom, Marc Carney, president de Canadà.