La temporada d’hivern a Menorca representa el començament de l’oblit conscienciat de les autoritats menorquines respecte a la vida dels 103.000 habitants que habitem aquesta illa durant tot l’any. Menys oci pels residents, negocis que han de tancar en l’acabar l’estiu i menys mobilitat entre els nuclis urbans i les zones amb menor població. En definitiva, el triomf silenciós i mesquí de l’estacionalitat.
Resulta desmotivador parlar d’una qüestió que sembla impossible de revertir, de fet, hi ha una part reduïda però influent de la societat menorquina que prefereix aquesta realitat abans de preguntar i dialogar amb el poble sobre quina és la seva opinió i com voldrien resoldre-la. Per exemple, l’aturada temporal de diverses connexions de busos a zones apartades del centre de Maó i, inclòs, la retallada dels horaris a Es Canutells i Es Migjorn Gran, que afecten la població i les persones que fan feina per anar i tornar. El cas d’aquest últim és indignant, ja que estem xerrant d’un municipi de Menorca que no hi hauria d’importar si és gros o petit, sinó el fet que viuen ciutadanes i ciutadans d’aquesta illa i mereixen el mateix tractament que un ciutadellenc o un maonès. Fins quan el Consell Insular de Menorca deixarà de prioritzar als turistes davant les i els que mantenim la nostra llar amb esforç i dignitat?
Amb molta freqüència augmenta el discurs de deixar darrere el que van construir tantes persones pel futur de les noves generacions, en aquest cas, el jovent menorquí no té alternativa per la inacció dels qui els envolten amb «seny i compromís». Mereixem governants que vulguin canviar la realitat cada vegada més depriment cap a una nova illa on hi hagi habitatge públic i protegit, no culpar als immigrants; necessitem incentius i ajudes pels petits comerciants, no l’aturada i la incitació a tancar un dia després de l’arribada de la tardor i requerim llocs de feina per tot l’any, no la idea d’abandonar Menorca fins a juny.
Aquestes paraules (com és costum), no constitueixen una crítica destructiva, és una opinió diversa i transversal d’una persona, però també una crida perquè les i els menorquins no poden ser degradats i conformar-se amb un paper secundari dins ca seva. Açò és una responsabilitat de les institucions insulars que han de pensar en el seu poble abans d’en un estranger ric que només veu una atracció turística. No som una postal, som un poble.