Permetin-me per una vegada la llicència d’aquest escrit, ja que són molts els anys que porto embolicat en el bucle del finançament autonòmic espanyol. N’hem vist de tot color, i sempre amb els catalans als peus dels cavalls menjant-se el marró a benefici de molts. Els gallecs contemplant-ho des del replà de l’escala, els illencs i valencians absents, i els bascos amb un somriure llunyà.
Resumeixo metafòricament la situació tal com la veig.
S’han ajuntat el PSOE i ERC: són parella de fet. Volen engendrar perquè així pensen reafirmaran millor la seva convivència (a l’Ajuntament, a la Generalitat), encara que procedeixen de llinatges diferents i no parlen la mateixa llengua tot i una certa entonació ‘progre’. Com que fa temps que es coneixen, saben que és sexe més que amor. I opten per la fecundació in vitro ja que no poden esperar més, desitjant que la criatura neixi amb un pa sota el braç (perdó: un pressupost). Els familiars de tots dos bàndols s’oposen al matrimoni de conveniència: els seus cromosomes aparenten ser incompatibles i és així d’alt risc procrear un engendre que no acabi satisfent les raons ocultes de tots dos.
L’embaràs s’ha fet esperar. Però albrícies, al final una ressò detecta una criatura. L’ecografia de moment és borrosa i no permet una anàlisi genètica: El fetus es mou, però no s’hi identifica ni tan sols el gènere.
Sent raquític, se li subministren hormones a gust i gana (diners, vull dir). Però la família no està contenta: els ADN semblen incompatibles. Els cunyats propers a cada costat de la parella repudien el risc fetal que suposa. La parella, intranquil·la, demana forceps ara que encara batega la criatura i no han començat les infidelitats per compromisos d’un a esquena de l’altre. Naixerà? Sobreviurà? Tindrà el desenvolupament biològic que no desitgen els avui avortistes?
Ja sabem que la mortalitat perinatal maternoinfantil és un bon indicador del grau de desenvolupament d’una societat. I la criatura recent engendrada, amb tota probabilitat, no s’implantarà en l’uter del sistema. Amb retrets de les parts prou agres tot acabarà amb més separacions al tribunal (al Constitucional vull dir).
Em perdonaran per tot l’anterior. La meva dedicació a la qüestió com a professor universitari d’Hisenda Pública, com a membre de la Comissió de reforma del finançament autonòmic del 2017 en què vaig participar com a expert balear, també a l’última comissió estatal per a la reforma tributària del 2021, i més anteriorment encara com a expert del Ministeri d’Economia i Hisenda per a l’estimació de les balances fiscals realitzada per l’Institut d’Estudis Fiscals, m’ha forçat a pensar el tema d’aquesta manera.
Crec per tant que em puc permetre donar avui un avís de ‘risc fetal’ per a la proposta presentada i una mostra més del que és realment ‘fatal’ són les coordenades per les quals transita la política espanyola actual.