Als acomodats ciutadans insulars de naixement i residència no els agrada gens que els falti un paper. Arriben a «Es Diari» centenars de queixes de persones que no poden acreditar la capacitat del cotxe a la ITV, persones a qui ningú acredita la discapacitat, promotors sense obra per falta de permís, beques que no muten en paper moneda, famílies nombroses en espera de ser-ho oficialment sense estar embarassades, dependents que depenen d’un informe etern...
Són situacions que generen molèsties, costos i, a vegades, severs perjudicis. Però la majoria ho acaba solucionant en uns mesos amb paciència, insistència i, si la cosa es complica, algun advocat. El paper acaba arribant.
A més d’aquestes persones preocupades, n’hi ha altres que són sensepapers íntegres i de llarga durada per haver arribat de forma irregular. El que tenen sense acreditar no és una cosa puntual, és en certa manera la seva existència aquí i, amb ella, l’accés a una bona part dels seus drets bàsics, la possibilitat de viure amb normalitat, tranquils.
Veïns de vuit cognoms menorquins, d’aquells que es queixen quan els falta un únic paper, els fiquen a casa per netejar o cuidar l’avi sense pagar-los la Seguretat Social. Perquè els que no tenen papers, en plural, fan feina. Van al metge, gasten aigua, ens els creuam al carrer, gasten a la botiga amb el seu IVA... Conviuen amb la resta sense distinció aparent, tot i que per a ells no és tot igual. És més complicat. Donar facilitats perquè es regularitzin amb agilitat, com vol fer el Govern central, és just, necessari i solidari. Posa ordre i dignitat en una situació existent.
Vaticinar un col·lapse social pel fet d’ajudar un col·lectiu ja estigmatitzat a posar fi al seu calvari burocràtic i evident desprotecció és egoista, tendenciós i perillós. És molt propi d’individus que es preocupen, demanen ajuda i es queixen molt pel maldecap que els suposa que els falti un simple paper, mentre prefereixen seguir ignorant el malviure de qui no en té gairebé cap.