Si ja té poc sentit que una illa com Menorca mantengui vuit ajuntaments amb les seves despeses fixes, encara en té manco que cadascú reguli pel seu compte aspectes que ens incumbeixen a tots, com l’extracció d’aigua de l’aqüífer. Què hem d’esperar, però, si no hem sabut ni coordinar les noves ordenances de patinets, autocaravanes o els criteris que s’han d’exigir als hortals il·legals per a la seva regularització: vuit municipis, vuit normes.
Amb aquests antecedents, esperar una acció conjunta amb la crisi de l’aigua sona a ciència-ficció. Maó ha tirat pel camí d’enmig decretant una moratòria de com a mínim un any per impedir la construcció de noves piscines mentre decideix les restriccions que posarà. El govern d’Héctor Pons ja va fer la guerra en solitari a l’estiu contra la sequera, quan les reserves de tot Menorca van caure al 34 per cent i la resta de batles mirava cap a una altra banda. A Ciutadella fins i tot van estar funcionant les dutxes de platja a Cala en Bosc.
No s’hauria d’haver arribat a la moratòria si la feina s’hagués fet quan tocava. L’estiu de 2022 aquest diari titulava: «Solo un ayuntamiento regula el uso que se hace de las piscinas de Menorca y nunca las ha inspeccionado». Era la prova definitiva del descontrol. El 2023 el Pla Territorial establia per primera vegada límits sobre la seva construcció en sòl rústic i, un any més tard, el Consell anunciava una ordenança marc per guiar als ajuntaments, proposant un registre de piscines, obligant a posar comptadors individuals i fixant quan es poden buidar i omplir.
Els constructors no entenen la suspensió de llicències sense haver aprovat cap d’aquestes mesures i que s’ignorin els darrers avanços tècnics per estalviar aigua. Tampoc que no es parli del control de les extraccions agrícoles o del reg de jardins de gespa. Jo afegiria la paradoxa de no poder emmagatzemar tota l’aigua que ha caigut en un hivern com aquest.