Mentre Roma cremava, Neró tocava la lira. Recordeu? No era ignorància ni bogeria: era la comoditat de la supèrbia. La imatge ha sobreviscut segles perquè no parla només d’un emperador, sinó d’una actitud. Avui, el món crema a plena llum del dia i, així i tot, Europa prefereix, abans que optar pel heavy metal agressiu, refugiar-se en la música suau de la lira en declaracions institucionals, cimeres i fotos oficials. No perquè no vegi el foc, sinó perquè apagar-lo exigeix decisions que tenen cost.
No és cert que no sapiguem què passa. Ho sabem tot. Veiem les imatges, llegim les cròniques, fins i tot comptem els morts! Gaza no és un «conflicte complex de tres mil anys», és una matança retransmesa en directe. Ucraïna no és una abstracció geopolítica: és un riu de sang que Europa observa des de la riba, seca, calculant riscos, aliances i beneficis. Declarem, condemnem, signem acords, fem minuts de silenci. I res essencial no canvia. Hem convertit la inacció en una sofisticada pràctica institucional. És el nostre modus operandi.
Europa no dorm: fingeix que descansa. Es mou feixuga, com un elefant dins una terrisseria. Camina sobre cristalls trencats que ella mateixa ha escampat conscientment. Es reuneix, expressa preocupació, administra terminis i paraules, però evita sistemàticament allò que importa: assumir costos reals més enllà d’amollar uns euros simbòlics a qui considera aliat que interessa.
De manera fragmentada, per tant, reveladora de l’agonia de l’OTAN, alguns estats europeus sondegen escenaris de desplegament militar a Groenlàndia, com si aquesta política de defensa esbiaixada pogués suplir, amb aquest moviment simbòlic, el buit d’una estratègia real. Es parla de seguretat, però només es tracta d’anticipar titulars, no d’afrontar amenaces com a tal. Aquesta «defensa» serveix com a coartada: acció aparent que evita la pregunta incòmoda sobre què estem disposats a defensar, amb quins costos i amb quina coherència. Mentrestant, el foc real no esperarà, puix no entén de gestos, ni respecta una Europa que no sap què vol ser, o pitjor encara, si està disposada a ser.
I és així perquè la política contemporània no apaga incendis: els gestiona perquè no embrutin el relat immaculat del benestar, ja sigui enviant tropes «de pau», o omplint cimeres de discursos insípids. Tot pesa menys que les decisions que s’eviten o els morts que es tapen. Afrontar la tragèdia real crema els dits. La política d’avui ha après a governar sense tocar res que cremi, amb gestos i retòriques que s’evaporen, puix les mesures no incomoden a ningú que mereixi ser incomodat.
Tornem a Espanya. Aquesta mateixa lògica opera a casa nostra: La política d’habitatge s’ha convertit en un exercici de simulació: mesures minúscules venudes com a solucions històriques, tiretes inconsistents sobre abismes oberts. Moltes paraules, però no es toca l’arrel del problema: l’especulació, la manca estructural d’habitatge públic i la mercantilització d’un dret bàsic. Tocar-ho implicaria conflicte amb interessos reals, dinamitar la clau de volta social d’occident. I aquí, novament, s’acaba el coratge i continua la demagògia in saecula saeculorum.
Després diem que ens sorprèn la desafecció, la ràbia o la radicalització juvenil. Però no és radicalització: és absència de futur. Quan no hi ha horitzó, la moderació deixa de ser una virtut i esdevé inútil. El discurs institucional demana paciència mentre, sistemàticament, s’expulsa una generació sencera del present. Aquesta visceralitat juvenil no és caïnisme ni frustració: és lucidesa argumental.
I mentrestant, els governs s’aplaudeixen. Les oposicions col·laboren en la farsa. Presumeixen, tots, d’actuar mentre acaricien el foc amb guants de seda ignífuga. La precarietat creix irrefrenable fora de pla, però el relat brilla immaculat. No falten diagnòstics, ni advertiments, ni paraules solemnes: falten bombers, ans el que sobra són piròmans elegants, còmplices del Neró de torn, experts a celebrar gestos estèrils mentre, als fonaments històrics, els fonen.
Neró, avui, no seria un boig tocant la lira del cinisme sinó un sistema que li diu música al soroll. Governar per a la foto, per al titular, per a la il·lusió de cartó-pedra de fer alguna cosa mentre l’escenari es consumeix per les flames. Una política obsessionada amb el relat que ha renunciat a la transformació. I aquest buit d’acció mai no queda vacant gaire temps.
La ironia és brutal, desesperant: quan la democràcia es mostra impotent, algú ocupa el seu espai. Ja ho sabem, es torna a repetir la història. El feixisme no reneix sol; el ressuscitem cada cop que convertim la política en teatre i la justícia social en promesa ajornada. No arriba ja amb uniformes ni amb discursos grandiloqüents, sinó amb solucions simples a problemes complexos que hem decidit no afrontar perquè la impotència és intrínseca a la covardia del qui diu però no fa.
Europa i Espanya es troben davant d’una cruïlla que no és retòrica. O continuem tocant la lira, tot afinant discursos, polint gestos i administrant la decadència amb bones paraules; o acceptem que apagar el foc exigeix decisions que incomoden, que cremen, que tenen cost. Despertar no és sols un estat de la consciència, ni una il·luminació sobtada; és una acció valenta. Però mentre, a ritme de lira, només sona, ridícula, «bella, ciao»!
La història no jutja intencions. Jutja omissions. I quan tot aquest teatre macabre acabi, no recordarem qui era millor tocant les cordes. Recordarem qui va córrer cap a les flames preferint el heavy metal a la maleïda lira.
PD: «Si vis pacem, para bellum». Flavio Vegecio Renato.