De tornada de la gran fira turística de Madriz, acompanyat del fotimer de càrrecs que amb ell van tenir viatge i estada de franc, el conseller de la cosa ja havia recuperat la pau del seu despatx. Però, com saben, se li va presentar el nostre espia, aquesta vegada disfressat d’alt càrrec d’Austràlia.
La seva presència va desfermar la xerrera d’en Juan Pelayo, l’assessor, que va explicar coses tan interessants com el motiu que el PTI de l’Illa del Nord l’estiguin manyuclant els tècnics de l’Illa Grossa... I que, per si un cas, es protegeixen de les conseqüències del resultat amb un contracte que els allibera de qualsevol responsabilitat patrimonial. «Olé y olé», que dirien els de l’altre partit del conseller, tan aficionats als toros.
Però el temps passa i, aquesta setmana el conseller de la cosa a les Illes Tropicals està ben entretingut practicant jocs de màgia. Està convençut que aquesta habilitat li donarà punts per continuar prosperant dins el partit i, qui sap, potser quan se jubili, podrà saltar al consell d’administració d’alguna constructora grossa o una cadena d’hospitals privats.
Però hi ha una altra història que el lector ha de saber primer. I és que l’espia i na Nataixa van coincidir a la fira de Madriz. Avorrits com estaven d’escoltar les bestieses que es deien allà per caçar turistes, es van fugar i van confraternitzar de forma considerable. Fins al punt que ara són amics i ella l’ha informat dels jocs de màgia que practica el conseller...
Així és que ara entendran que a l’espia aquesta setmana li ha estat més fàcil que mai entrar al despatx del conseller. N’ha tingut prou amb fer veure que era un mag màgic de primera, d’aquells que podrien ensenyar a fer màgia a un ase i tot.
- Benvingut a ca seva -li ha amollat el conseller, amb salivera a la boca-. Passi, passi i me mostri els seus trucs. Ep, vull dir que m’ajudi a fer una política encara millor per als pobres indígenes. I és que, com sempre dic, «ells són d’aquí».
- Qui ho diria! -va amollar na Nataixa, mentre s’amagava just devora una cortina perquè no la veiessin riure.
- Primer -va dir l’espia mentre es treia el capell de copa que duia posat per donar més realisme a la cosa-, me mostri què ha après a fer fins ara.
- Mem -va respondre el conseller-, he après molt dels meus superiors, però jo ja en faig qualcuna.
- Avam -va replicar l’espia mentre ara es treia la capa de mag.
- Des meu «kefe» de dalt de tot, el senyor Fijo -va començar el conseller-, he après a fer creure que són la mateixa cosa les morts per culpa de no haver avisat sa població de s’aigo que venia, que ses morts per culpa d’un accident de ferrocarril. Es meu «kefe» és un geni, fent malabars.
Mentre l’espia se’l mirava amb cara de jutge, el conseller va continuar.
- També és d’ell que he après que regularitzar immigrants que ja viven aquí era una bona cosa quan ho feien n’Asnar i en Racoi. Però que ara que ho fa en Xanxes, és una mala cosa. Malvat Xanxes, sempre fent de les seves!
L’espia, que se’l mirava sense dir ni ase ni bèstia.
- En açò jo he fet una aportació personal -va continuar el conseller-. He reclamat que es que regularitzin en aquestes illes, els obliguin a aprendre sa llengo indígena. Ha, ha!-va afegir rient-. És per fotre, perquè comandant noltros, ni es president des Parlament d’aquí la ralla.
L’espia, que se’l mirava sense dir ni ase ni bèstia.
- I ara venen ses aportacions locals -va continuar el conseller-. Jo per, tenir ets indígenes contents, dic que no vull massificació turística, però faig de tot per fer-ne venir més i més, al gust dels amigots. Açò no és fer màgia?
L’espia, que se’l mirava sense dir ni ase ni bèstia.
- I ja tenc un alumne i tot -va continuar el conseller-. Es meu president a s’Illa del Nord també ho diu, açò de sa massificació, i tampoc no ho practica. Però ell encara no n’ha après prou i va afegir que reduiria s’entrada de cotxos... Un bon sideral, li espera!
L’espia, que se’l mirava sense dir ni ase ni bèstia.
- Però hi ha un truc que no m’acaba de sortir -va continuar el conseller mirant-se fixament l’espia-. Tenim unes immigrants que van amb sa cara tapada i jo ho vull prohibir. Però s’altre partit meu reclama que de passada prohibeixi es mocador a ses que només se tapen es cabells... I en tenim tantes, a ses feines que no volen fer ets indígenes! I a més, hi ha ses monges!
-Ja ho veu, senyor màgic -va amollar na Nataixa des de la cortina-, en aquestes illes, «màgia potàgia, pota de cabra...»