Hem despertat en un hotel de Girona, on ens dona la benvinguda un sol que a Menorca encara s’amaga. Ens arreglem i sortim a berenar. Pel passadís saludem la cambrera de pisos, una dona de color que fa feina amb una eficàcia silenciosa. Ahir, ens havia deixat l’habitació immaculada, amb aquella oloreta de net que només s’aconsegueix quan s’hi posa cura i professionalitat. Li diem «bon dia» i ens contesta amb veu baixeta.
A la cafeteria, dues noies sud-americanes es reparteixen la clientela que fa cua. Mentre una prepara els cafès sense aturar, l’altra fa els entrepans i organitza la part golosa. Entre l’entrar i sortir de gent, buiden taules, netegen la terrassa, recol·loquen els diaris del dia sobre un taulell específic. Tot flueix.
Després anem a voltar pel barri vell. Hi veiem persones majors passejant acompanyades del seu cuidador/a. Em fan pensar que les veus bolivianes, peruanes, colombianes... sostenen, literalment, la vellesa del nostre país. Més tard, a l’estació, el personal de seguretat que controla les vies tampoc és de la comarca, i fins i tot a l’aeroport, ofereixen conversa uns argentins. El personal de neteja, tampoc es gironí.
I en arribar a ca nostra, la realitat no és diferent. Cambrers, dependentes, mans de per tot. Són persones que fa temps que viuen entre nosaltres, que fan les feines que ens són difícils de cobrir, i d’altres que són precàries. Cuiden els nostres majors, els nostres fills i nets, i treballen en oficis que nosaltres ja no volem assolir, com l’agricultura, la construcció o la pesca. Els hi vam reconèixer la sanitat pública, per sort, però molts encara continuen exercint en negre, simplement, perquè no tenen papers.
A Menorca, el debat de la regularització massiva ha arribat amb la mateixa força que a la resta de l’Estat, però amb una particularitat que aquí coneixem bé: la nostra economia és estacional i depèn d’un personal que alerta que no hi ha mans suficients.
No entenc que alguns reaccionin amb alarma, com si es tractés d’una invasió sobtada. No és millor que estiguin regularitzats? Que puguin contribuir amb impostos com tothom? Que siguin iguals en drets i deures? No es tracta d’un flux nou, sinó de persones que ja formen part del nostre dia a dia, que fan feina aquí, que tenen els seus fills i filles escolaritzats, que ja han arrelat i que contribueixen a la societat.
Llegir els comentaris digitals produeix mal de panxa. I més, quan certs sectors reclamen flexibilitat laboral per atendre el turisme, revisió de condicions o agilitat administrativa, i en privat, reconeixen que sense persones nouvingudes no poden obrir hotels o serveis.
La nostra illa, com tot el país, necessita un debat serè, honest i basat en dades. Sense pors, sense rumors, i sense discursos que deshumanitzen.
La regularització no és un regal. Quan la convivència ja existeix, és una eina de justícia social i una mesura que els reconeix pel bo i pel dolent.
Em sembla que la pregunta que ens hem de fer no és si volem o no volem la regularització, sinó la següent: Què passaria a Menorca si aquestes persones deixessin de fer la feina que fan?
La resposta, si som sincers, ja la coneix tothom.