Les conquestes colonials busquen l’establiment d’un domini sobre el territori, sobre les persones que l’habiten i sobre el propi teixit social que en fa possible l’expansió. Potser els nostres avantpassats ‘sàpiens’, ja abans de la revolució agrícola iniciada durant els darrers deu mil·lennis, iniciaren la recerca de nous territoris on establir-se a la vista de l’hostilitat de grups humans quan toparen uns amb els altres -hospitalitat respecte dels propis implicava hostilitat respecte dels aliens, mostrant-nos que l’arrel de la paraula és la mateixa.
Llavors els humans, ja abans del sedentarisme, comprengueren -en el sentit de les pulsions biològiques primàries- que la lluita per la supervivència consistia no tant en una confrontació amb el medi natural en termes de desenvolupament tecnològic, com amb una mena de competència social peculiar en virtut de la qual hom havia d’aprendre a assimilar-se funcionalment amb els membres del grup local alhora que a oposar-se a mort contra els membres dels grups -bàrbars o «inintel·ligibles»- capaços d’amenaçar-ne l’hegemonia.
Les societats humanes no han estat mai igualitàries ni tampoc han cooperat pacíficament per molt de temps entre si. La «pau» és només un «ideal», com ho és la «justícia» o la «llibertat», donat que les relacions de dominació regeixen la pròpia estructura interna dels grups, clarament jerarquitzats. D’aquí l’experiència de l’esclavitud en el si dels grans imperis de l’Antiguitat, inclosa l’època de la «democràcia» atenesa sobre la qual es fundaren els valors de la tradició cultural occidental. I el mateix que diem dels esclaus es pot afirmar de les dones, i dels forans, tots els privats de la condició de ciutadania. Roma fou igualment esclavista, i la edat mitjana conegué l’estructuració estamental, vinculada a la noció del «llinatge».
La Modernitat introduirà un trencament amb la societat estamental consistent en la consolidació de la nova classe social vinculada a la propietat dels mitjans de producció i la possessió del «capital», la qual acabà reclamant els corresponents «drets polítics» associant-se als beneficis del desenvolupament de la ciència i la tècnica, al mateix temps que impulsant les tendències colonials fins a abastar la totalitat del planeta.
El gran miratge de la modernitat ha estat la idea de «progrés», vinculada des del seu origen als interessos del paradigma burgès de la transformació social que porta fins als nostres dies. La noció de «progrés» social implicava la millora de la productivitat i l’increment del conjunt de la riquesa material a disposició dels membres d’una comunitat política, sols que al preu, primer, de dissoldre el propi concepte de comunitat i, segon, de confondre el progrés econòmic amb el progrés humà.
Són diversos els mites i prejudicis que es pressuposen en la concepció burgesa del món, però el primer de tots consisteix a mantenir que el progrés econòmic porta per si sol al progrés social i polític, així com a un desenvolupament integral de la persona, en el sentit de la conquesta d’una major autonomia, responsabilitat i solidaritat personal.
La proposta social «moderna» en primer lloc, no fomenta l’autonomia, en segon lloc no fomenta la responsabilitat i, en la mateixa mesura, no fomenta tampoc la solidaritat ni la fraternitat entre el conjunt dels éssers humans. Si és així, aleshores podem parlar d’una incompatibilitat de principi entre societat mercantil capitalista i democràcia -en un sentit «ideal»- en tant que aquesta implica el desenvolupament previ dels conceptes de llibertat i autonomia, donada la prioritat d’aquestes exigències respecte de la idea de «llibertat de mercat» en el context d’una racionalitat pràctica -i una «ètica ciutadana»- conceptualment fonamentada.
És per aquest motiu que els defensors de les idees trumpistes, en els nostres dies, no són veritablement demòcrates, ni defensen una societat ni una política activa ni igualitària. L’única activitat que interessa no és pròpiament política, sinó econòmica, però aquesta serà inevitablement protagonitzada pels «posseïdors» del capital, ocupats en un increment constant del conjunt de la riquesa, sí, però de la que ells es puguin embutxacar en un context d’increment de les desigualtats globals. És per això que la societat del s. XXI tendirà vers l’increment tecnificat de les relacions de dominació d’uns éssers humans sobre els altres.