Dimarts, 3 de febrer. Surt a donar una volta en velo, com molts de dies. Avui, la volta pren pel camí de sa Roca, baixa pels horts de Carbonell, entra a la carretera de Maó a Fornells, enfila cap a Binifabini i ja cap a Alaior. 23 quilòmetres són suficients per tonificar la ment, sense deixar pujar la FC. Pel camí a sa Roca em trob amb una partida de ciutadellencs, gos a dir que són més de vint. Dijous, 5 de febrer, avui he trobat una altra partida de ciutadellencs/ciutadellenques davant sa Roca de sa Partera (Son Putxet). Es veu que a la gent de Ciutadella li agrada venir a passejar per Alaior.
La majoria, en ambdós casos, són d’edat jubilar, com jo. Són molts els grups d’amics que, a partir de la jubilació, surten cada setmana a caminar. Altres surten a rodar amb la bici, per camins, carreranys i carreteres. Caminar en grup és una bona manera de socialitzar i impedir que la soledat que ens espera amagada a un cap de cantó ens amargui l’existència. A Alaior també conec alguns grups de gent major que surten de ruta. Tenc memòria de quan era jove i les persones de seixanta anys ens semblaven ancianes, velles. Jo crec que un dels canvis socials més transcendents d’aquests anys que duim de segle XXI és el de la creació d’una generació de persones grans, entre 65 i 85 anys, que gaudeixen de bona salut i d’una energia vital ben palesa.
Està clar que sempre hi haurà persones que patiran de poca salut o mal viuran per causes molt diverses, però crec que és un fenomen global en el nostre món que hem de considerar una conquesta social. Viure més anys i fer-ho, per regla general, millor, és un tresor. Hi contribueix la millora evident de la sanitat i la salut pública, les prestacions socials, la valoració social de l’activitat física i la inquietud cultural en la qual va créixer aquella generació dels cinquanta i seixanta del segle passat.
Segurament, dintre de cinquanta anys, aquest costum de sortir a caminar junts formarà part de la nostra cultura popular, de la nostra memòria. L’energia de la gent major no es dirigeix únicament a l’exercici de l’activitat física, sinó que també la trobem orientada a l’activitat cultural i artística. Quines persones són les que omplen els cursos que es fan a Menorca? No només els que organitza la UIB per a gent major, els clubs de jubilats o les escoles d’adults, ja que es tracta d’un fet generalitzat.
Quina és l’edat mitjana dels assistents a conferències, exposicions, concerts musicals, representacions teatrals? És aquest el públic que fa possible l’activitat cultural a Menorca, no només el públic, molts cops són també els actors i organitzadors. Tenim un gran percentatge de joves que viu fora de Menorca. Joves de 16 a 25 anys, que és l’edat de més consum cultural, són fora de Menorca a causa dels estudis, de la feina o de la decisió personal de projectar la seva vida en un altre lloc.
Diria un disbarat si dic que més de la meitat de joves menorquins són fora? L’estructura que gira entorn del consum cultural i artístic no podria subsistir sense la presència de la gent gran. Això, que és un èxit col·lectiu, també és un risc, ja que li hem de saber donar continuïtat. Curiosament, s’hi pensen bé, aquesta capacitat que té la gent gran, no troba correspondència amb la seva presència als llocs de decisió de les institucions polítiques que ens governen.