En un article passat, en aquesta mateixa secció, vaig definir perdonar com el verb més bonic, puix aquest desarma la rancúnia i allibera el cor. Perquè, com deia llavors, qui perdona estima sempre, i, en canvi, qui estima no sempre perdona. El perdó és voluntat pura, sense matisos, sense «peròs», sense condicions. És, potser, l’atribut més alt que pot assolir l’ésser humà.
Després, també en aquest diari, vaig especificar estimar com el verb més perillós, tot i que el conjuguem com si fos refugi, quan en realitat és intempèrie. Estimar, deia, és travessar un pont que cruix, avançar sense garanties, sostenir una ferida que no es tanca mai del tot. Estimar no promet res, no protegeix, però ens obliga a viure. Avui, permeteu-me que us exposi quin és el més profund.
I és un verb que no brilla, que no s’exhibeix, que no es proclama. Un verb que no salva ni cura, però que ho transforma tot. Un verb que no ens eleva per damunt dels altres, doncs, si ho fa, es mor; sinó que ens situa, radicalment, al costat. Aquest verb és: empatitzar. Però abans vull parlar del seu substantiu.
En aquest sentit, cal saber que hi ha paraules que no serveixen per dir, sinó per perdre’s. Que no assenyalen res; s’obren. No expliquen; envaeixen com una brisa. Són substantius que no nomenen realitats, sinó fondàries. I jo crec que el més profund de tots no és el temps, ni l’ànima, ni el silenci que les sosté, sinó aquell que obliga el jo a esquerdar-se: l’empatia.
L’empatia no és una virtut senzilla. És una experiència límit. No s’hi arriba per voluntat, sinó per despossessió. Neix quan el jo ja no pot sostenir-se i, en cedir, deixa espai. No consola, no repara, no salva. Obre. I el que obre no sempre és llum: sovint és la foscor que jau dins la fondària. I és aquí on comença el verb. On el verb es fa carn.
Empatitzar és abandonar la pròpia forma. És consentir que la identitat pròpia perdi pes. Travessar la pell de l’altre no com un gest simbòlic ni metafòric, sinó com un acte radical: sentir des d’un cos que no és el nostre, respirar amb una por que no hem triat, sostenir un dolor que no demana explicació. No per entendre’l. No per redimir-lo. Només per romandre.
Empatitzar no pregunta mai «per què». El perquè pertany a la raó, i la raó sol arribar més tard. L’empatia habita d’antuvi el sentit, en aquell lloc on el llenguatge encara no ha imposat ordre i tot és presència nua. És un estar-hi sense relat, sense moral afegida, sense horitzó assegurat. Sense paraules.
Per això és exigent. Perquè no reforça el jo: el desplaça amb modèstia. No confirma cap certesa; les suspèn. En l’empatia, el jo deixa de ser centre i esdevé llindar. I un llindar no és cap lloc estable: és pas, és exposició, és intempèrie assumida. És sentir amb l’esperit.
Ja la tradició espiritual més antiga parla del buidament com a via: no acumular, sinó deixar anar; no pujar, sinó aprofundir. L’empatia participa d’aquesta saviesa silenciosa. És descens sense soroll, humilitat sense nom, una manera de tocar el que és sagrat sense pretendre posseir-ho. Quan el jo calla, alguna cosa transcendent pot ser escoltada. És la filosofia de la mateixa filosofia.
En aquest silenci cau la il·lusió de separació. No perquè tots siguem el mateix, sinó perquè ningú no està absolutament tancat del tot, per hermètics que siguem molts cops. El límit entre tu i jo es revela fràgil, permeable, misteriós. Existim oberts els uns als altres, encara que ens costi acceptar-ho.
L’empatia no cura el patiment. El fa compartible. El divideix. No el resol; l’acompanya. I acompanyar, en aquest sentit profund, és acceptar que no tot té resposta, que no tot demana solució, que hi ha dolors que només reclamen presència. Presència plena. Presència humil.
Per això, com deia, empatitzar no s’exhibeix ni es proclama. És, exactament, el contrari. No pot convertir-se en bandera ni en identitat, ans, quan es diu massa, ja no és. Camina mut, com una pregària discreta, com un gest interior que no necessita ser vist per existir.
Perdonar és el verb més bonic. Estimar és el verb més perillós. Mes, empatitzar és el verb més profund. Perquè no ens eleva per damunt dels altres. Car ens situa just al costat i, alhora, a dins.
I en aquest «estar al costat», fràgil, silenciós, veritable, alguna cosa essencial de l’ésser humà es revela, transcendeix sense fer soroll, com un enigma compartit.
És Déu.