Na Maria Rojo ha estat una persona admirable. A més de balladora de fandango, de reina de l’amistat, activa solidària, etc. Durant molts anys ha fet de conserge a l’edifici de Ciutadella on estan ubicats l’EAP, l’Escola d’Idiomes, l’Escola d’adults, l’Escola de Música, el Centre de Professorat, etc.
Dona de conviccions, traspuava una espiritualitat profunda bastida amb una senzillesa i bonhomia que la feia excepcional.
Prest va revelar-se com una persona molt agradable. Les seves atencions eren amoroses. Conscient que tots i totes som vulnerables el seu espai de consergeria era un espai de cura a qui s’hi atraqués.
La seva manera de ser atenta no era una façana, anava més enllà i estava arrelada en la cura de l’altre. El seu tracte amable no era decoratiu, li naixia del més endins i tenia una especial intuïció per saber quan necessitaves ser cuidat. El que feia ho feia des del cor, era «cor-dialitat». Com a conserge complia amb les responsabilitats que li pertocaven, però ho feia cuidant a les persones, nodrint els vincles. Era ètica de proximitat. Per açò deixava empremta.
Amb una memòria tant benvolent com excepcional recordava tots els nostres aniversaris i s’afegia a les nostres alegries que feia seves.
Els primers dies et podia semblar un pèl ingènua. Però no, d’ingènua res. La seva era una victòria diària enfront de l’individualisme. No pretenia arreglar el món sinó que el feia més habitable.
No ens ho havíem confessat fins ara: en sentíem cuidats. Quan travessàvem accelerats, na Maria ens retornava al temps humà que no és el temps que fuig sinó el de l’aturada del samarità. Si no ens percebia accelerats s’interessava pel nostre familiar en dificultats, o per la companya accidentada, o per aquella que feia estona que no transitava si no ens evocava algun comboi.
La seva cordialitat era bondat que no pesa, que no espera retorn. Bondat que no s’exhibeix sinó que s’exercita i cerca alleugerir a qui té davant. La seva bonesa era discreta, calmada, hospitalària, quotidiana,... de les que repara el món des de dedins.
Era una generositat intel·ligent perquè sap mesurar el bé que és necessari sense passar-se. Era una bonesa «casual», sense aparences ni especulacions.
La bondat i la cordialitat, en ella, eren virtuts perquè eren hàbits que havia escollit per embellir la seva vida i la dels altres. Feia la vida més transitable.
Tot plegat ho sostenia i compartia amb una alegria que li emergia directament de la coherència del seu món interior i que testimoniava diàriament el seu compromís amb la vida.
Na Maria era senzilla però no ingènua, discreta però no dèbil. Mai va negar la sofrença, però no va deixar que el patiment tingués la darrera paraula.
Fa uns cinquanta dies, poc abans de Nadal, va passar per tots els serveis acomiadant-se serena, valenta i clara: «No sé si nos veremos más» i ens va regalar una conversa reflexiva i excepcional entorn del que és essencial i invisible. També va comentar: «He pedido a toda la familia que este año no falte nadie... y les he dicho que espero que sea la Navidad más alegre que hayamos vivido... así serà el mejor recuerdo imaginable».
Noltros, empetitits per la claredat i magnitud del testimoni, intentàvem aprendre a trenar l’essencial. Quina última lliçó!
Quaranta dies després hem posat un ram de flors naturals a la consergeria.
PS.1 Maria, sabem que ens estimaves i molt perquè tota tu eres i ets amor. Tu també devies saber que t’estimam o potser t’ho hauríem d’haver dit més obertament? Algunes abraçades no haurien estat de més.
PS.2 Aquest escrit reflecteix les converses d’aquests dies entre membres de l’EAP.