En el capítol anterior teníem el conseller de la cosa practicant trucs de màgia quan va arribar el nostre espia, disfressat precisament de mestre d’aquest art trampós. Si ho recorden, el conseller estava meravellat amb els trucs dels seus «kefes» de Madriz. Des d’intentar comparar la seva mala gestió d’unes inundacions amb el trist accident ferroviari d’aquests dies . O pretenent que les regularitzacions d’immigrants dels presidents Asnar i Racoi eren bones i la del malvat Xanxes, no.
I encara ens en vam deixar una que l’espia ens ha recordat avui: el truc de la Reina del Chotis de Madriz, que cada vegada que obre la boca ressuscita ETA... i qui la sent es podria arribar a creure que encara existeix...
Però aquesta setmana el conseller no feia pràctiques de mag. Potser perquè es pensa que n’ha après prou per enredar els indígenes de les Illes Tropicals sempre que sigui necessari. Però, en canvi, estava preocupat amb les notícies que li llegia en Juan Pelayo, el seu assessor.
- Ho diven tots es diaris -deia el subordinat-, que s’habitatge mos ha pujat un 21 per cent i, des d’aquella crisi immobiliària que ho va esfondrar tot, un 88,5 per cent. Molt més que a la Península i a les grans ciutats...
- Mem -va respondre el conseller-, per as nostros amigots, és una bona notícia, perquè vol dir que faran més doblers que mai. Però ets indígenes que cerquen casa, ho tenen pelut... Avam si tindrem una rebel·lió!
Encara no hem dit que el nostre espia ja era al despatx, assegut al sofà blau i menjant pastissets amb na Nataixa, la secretària. L’home havia entrat falsificant unes credencials de coach, que ja sabran que vol dir ‘entrenador’ però amb oloreta de cosa fantàstica.
- S’oposició demana -va continuar l’assessor- restriccions de compra de pisos urbans per as no residents. I que controlem es preu des lloguers...
- Mai del món -va exclamar el conseller-. Això enfurismaria es nostros amigots i encara es passarien més a s’altre partit nostro.
- Idò sa solució de qui mos comanda -va respondre l’assessor- és construir i construir, com s’altra vegada, amb poques normes i allà on ells vulguin.
- Bona idea! -va replicar el conseller-. Darrere es problemes de s’habitatge hi pot haver un gran negoci... I a totes ses illes ho tenim igual?
- I tant -va respondre en Juan Pelayo-. A l’Illa del Nord, per exemple, molts de joves han de viure a cas pares per més feina que facin.
- I es fotimer de residents que emigren -va amollar na Nataixa- per s’habitatge o perquè, com que aquí només es promociona es turisme, no tenen cap sortida laboral alternativa.
- Bono -va respondre el conseller-. D’açò no en parlem. Ara que bonibé els tenim convençuts que només poden viure des turisme, només faltaria que mos posàssim a promocionar altres activitats econòmiques. Però prou -va continuar el conseller, mirant al nostre espia-, que ja fa estona que aquest senyor espera.
- Per servir-lo -es va limitar a dir l’espia, després de fer una gran reverència.
- Així que vostè és coach -va respondre el conseller- i ve recomanat de l’Illa del Nord. M’han dit que allà els de la seva espècie fan una gran feina.
- Ui, si li digués! Sobretot a cultura, i també a esports... -va dir l’espia.
- Però sé que hi ha queixes per la falta de vols -va continuar el conseller, per veure què feien els coach en aquests casos-, sobretot de vols amb Barcelona...
- Sí, però prest ho resoldrem -va respondre l’espia a la vegada que es girava de cara a na Nataixa per fer-li un jutipiri i tornar a mirar seriosament el conseller-. Reunirem a tots els indígenes per dir-los que la pobra companyia aèria, quan acaba l’estiu queda exhausta i ha de reposar... Me pens que després de 15 o 20 sessions, els indígenes s’ho creuran i callaran d’una punyetera vegada.
- I així -va demanar el conseller meravellat-, es president i tota la tropa que hi tenc allà no s’han d’encarar amb la companyia aèria ni res?
- Clar que no -va respondre l’espia-. Poden dedicar les energies a què hi hagi més vols a l’estiu i fer venir més turistes. Li puc assegurar: amb un bon coach els càrrecs públics no tenen altra feina que capolar l’idioma dels indígenes, capolar el territori i somriure satisfets a les fotos.
- Mem -va articular el conseller-, això és molt interessant. Juan Pelayo -va cridar-, vine aquí. Noltros també haurem de llogar un coach d’aquests. Ho dic bé?
Comprendran que l’espia va fugir per cames, no fos cosa que el volguessin llogar a ell.