La situació de l’habitatge a Menorca és insostenible. No hi ha excuses que valguin. És necessària una actuació urgent per posar fre a l’escalada de preus que estem patint.
Ens trobam davant un problema de primer ordre. Probablement el principal. Però com que afecta sobretot als joves —ja que molts de la resta tenim hipoteques de fa uns anys i pagam preus raonables— l’Administració mira cap a una altra banda i es limita a anunciar actuacions que no funcionen o promeses que mai no s’executen.
No sabem res dels milers d’habitatges de protecció social que Pedro Sánchez havia de construir, mentre que na Marga Prohens no ha impulsat cap promoció a Menorca en els dos anys i mig que du al Govern. Tot açò mentre es debat si cal declarar les Balears zona tensionada, com ja han fet a altres territoris com Navarra, on aquesta mesura ha contribuït a fer baixar els preus del lloguer.
Mentrestant, a Menorca, els pisos que surten al mercat de lloguer ronden els mil euros mensuals, i si surten a la venda poden arribar als 300.000. Són quantitats que molt poca gent es pot permetre.
La conseqüència de tot plegat és clara: als joves només els queda l’opció de continuar vivint a ca seva. Però fins quan? Si açò segueix així, com tot fa pensar —si no és que ja està passant—, molts menorquins que no tenguin habitatge propi hauran de marxar. Estem a punt de crear un nou tipus de migrants, els exiliats habitacionals, que marxen no per cercar feina sino buscant un sostre. I així és com podem passar de ser terra d’acollida per a persones que venen a fer feina, a lloc de fugida per no poder pagar-se una casa.
Potser aquest exili forçós és l’única solució que ofereix el mercat per regular aquest despropòsit, davant la inacció de les administracions. Potser s’espera que, quan ja no hi hagi compradors ni llogaters perquè els potencials inquilins han marxat, els preus acabin baixant. Una jugada mestra… si no fos perquè la gent que ha marxat —i que potser no tornarà mai— poden ser els nostres fills.