Ja està bé de tanta frissera. De voler abastar-ho tot. Aquesta ànsia malaltissa que tenim sempre, a la nostra societat de consum, d’una acceleració permanent, on la gent corre i corre sense saber a on va. Arriba un moment que et demanes si no t’estàs passant. N’estàs tip d’aquell estrès que no t’ajuda, a canvi d’un malestar permanent i difús que mai t’abandona. Necessites calma i reflexió, aturar-te a pensar, agafar alè, serenor que no es pot comprar ni vendre. Els hàbits es repeteixen sense esforç, tan si són bons com si són dolents. Si no frenam una mica, ens estamparem. A vegades, és quan poses el fre que saps que has arribat. Atura’t i gaudeix! Val més poc i bo, que molt i flac.
L’atenció és la capacitat que tenim d’enfocar i veure-hi millor. Quan no prestam prou atenció, veim el món desenfocat, borrós, confús com vaixell sense visibilitat en un dia de boira. Un poti-poti, un desgavell. De tots els llibres que tens i que has anat acumulant al llarg dels anys, quin suc n’has tret? Dels viatges que has fet, què ha quedat? De les experiències viscudes, amb quines et quedes? Quina decantació t'ajudarà a trobar les pipides d’or valuoses, en aquest riu de corrent tèrbola dels dies canviants, que tot ho arrossega?
Si et fixes bé, veus als altres centrats en les seves coses, retenint o esborrant molta informació sobrant que els destorba o simplement els hi llenega. Xerrant amb ells, escoltant-los, pots conèixer les seves dèries, les prioritats que tenen, les seves ignoràncies involuntàries o voluntàries, les seves històries particulars que et contaran o no, segons el grau de confiança que us tingueu. Quasi no deixam temps per xerrar, per escoltar, per alenar. Tenim els dies saturats de coses supèrflues.
Has sentit parlar de «la societat de la informació» i t’has informat sobre el tema. Te n’adones que hem quedat aixafats per l’excés de mercaderies, sepultats per les dades sense filtre, ofegats per la manipulació i el sectarisme, empalagats d’ofertes temptadores. Ideologies perverses amb un poder econòmic immens al darrera, que ens volen dòcils, inconscients, distrets, banaules. Ens volen al seu servei. Esclavitzats i conformes.
Ha arribat el moment de frenar, d’aturar, de recuperar l’atenció perduda i a tu mateix. Quan et trobes extraviat, la velocitat provoca que et facis més enfora encara del camí de casa, que vagis en direcció contrària a la desitjada. Si has optat per la quantitat en lloc de la profunditat, no et queixis de la buidor que sents o d’un avorriment ple d’estímuls canviants que provoca addicció. Qui acumula deixa de valorar les coses, no pot assaborir els petits plaers, no troba el que ja té i li bastaria, sepultat entre allò que té, però que mai li basta.
Passar pantalletes, atipar-se de sèries o notícies, creure’s totes les campanyes publicitàries. Quan la intel·ligència artificial difumina, esborra, distorsiona i crea una nova realitat a la mida dels teus desitjos, la vida autèntica es torna la meta i la salvació que has de cercar aferrissadament, abans que sigui massa tard. Perquè la manca de límits ens fa embogir. L’absència dels altres ens fa entrar en bucle, tancats en noltros mateixos. Si no t’atures, no arribaràs mai. Ni tan sols reconeixeràs el teu destí. Sempre voldràs anar més enfora, oblidant allò que estimes a prop teu, per anar a veure coses cridaneres o novedoses. Passant el temps. Passant de llarg. Passant de tot.