Mentre a la resta d’Europa la decadència medieval arronsava amb quasi tot, a Florència la flama dels savis arribats de l’exili de Constantinoble començava a prendre. La integració de la mirada alliberadora va necessitar anys per capgirar idees, creences i la quotidianitat del Quatroccento, però ho va fer.
Dec ser un il·lús, però tenc la percepció que ha començat la «insurrecció pacífica contra els reaccionaris». Feia anys que no acudia tant de públic als teatres. Les conferències conciten oients amb ganes. Augmenten els qui cerquen als llibres. Alguns intel·lectuals s’han posat les piles i ara se’ls entén. Ha començat a baixar el consum d’hores dedicades a les xarxes. Molts programes de la televisió són rebutjats per decadents. Els Ciutadans per Gaza han empegueït la Unió Europea. Les pelis d'autor aporten més que les del Hollywood caduc. Bones solucions són engegades sense esperar autoritats que guanyen eleccions però que ho ignoren quasi tot. Sí, sé que encara són molts els qui van, quan els qui han tastat ja tornen. Hi ha un canvi incipient que encara s’ha d’enfortir. La política va perduda molt per darrere, sense veure les pròpies sogues.
Mentre moltes famílies segueixen empescades als ams de mercaders que fomenten l’addicció, alguns pares amb seny regressen a ofertes educatives fermes i a l’entorn viu. Les persones cerquen respostes, no basten les ideologies de sempre però tampoc les obsessions ràncies dels corbs ressuscitats.
Els qui creim amb la vida activa i compromesa, com a manera de contrastar i decidir som molts més. Els qui sabem que no fa falta manipular, difamar, cridar ni insultar ho faríem millor. Els qui podem demostrar els avantatges de la política de qualitat no acceptam cercar solucions a les vísceres. I som de dretes i d’esquerres però no d’aquestes fórmules decadents que asfixien els mateixos partits que les provoquen.
Passaran encara anys, però més persones es desdiran de suposats paradisos de demagògia que són deserts poblats de renou, plens d’escenaris prescindibles, que suen gelosia, cobdícia i la inutilitat més evidents. Escenaris que volen robar-nos conquestes de civilització.
Ser del XXI no comporta fugir de l’humanisme construït polint experiències i forjant cultures en l’enclusa de generacions.
La usura capitalista i la substitució de la política pel màrqueting electoralista han fet fracassar el liberalisme i la socialdemocràcia. La cultura de masses instrumentalitzada ha reafirmat els cervells ganduls i els fa creure que tenen conductes intel·ligents. Els partits i algunes institucions han corcat la democràcia. Són errors calcats i estesos per la globalització, com si fossin definitius. La història està plena de crestes i valls. L’humanisme, la il·lustració, les cultures grans i petites són les vies d’ascens un altre cop. La saviesa és de cada lloc petit on les persones han après a moure’s per conviure i prosperar. Són els antídots contra l’home-massa. Avançar plegats amb esperit crític en cada territori resisteix la colonització de doctrines globals que cerquen condicionar-nos i lligar-nos als venedors de buidor. El 40 % que no empra les cultures com a evolució continuarà indiferent. Però hi ha mecanismes com mai perquè comprenguin que és l’eina principal que farà lliures i millors els seus descendents.
No cal inventar-ho tot de nou. Ajudaria netejar els vidres opacs de tanta sunya i pols… com si defora no hi hagués llum i paisatge. Com si tot fos la immediatesa de dins amb aquesta artificialitat impotent. Defora encara hi ha les virtuts, la filosofia, l’ètica, les mans dels artesans, la llum de l’art, la raó de la ciència… fortaleses de veritat.
A segons qui li convenia fer creure que res servia i que tot ho havíem d’adquirir de nou, d’allò mateix que ells venen. Pretenien esmicolar el que hi havia i fer forat per col·locar banalitat addictiva. Han bombardejat amb foteses i mentides per derruir el criteri de comunitat deixondida.
L’evolució és directament proporcional a la transmissió del llegat de la cultura -entesa com a saber de viure-. I els genocidis, les guerres i les grans injustícies ho són de la ignorància sobre com es produeix la civilització. Durant unes dècades, tot tipus de consoladors mentals i emocionals han ruixat amb virus d’ignoràncies.
Ens esperen conflictes i controvèrsies. On, en posant-hi temps i dedicació, brotaran solucions i benestar. Veurem si els partits assimilen canvis de ver i assumeixen que la democràcia és anterior a ells. Però la massa crítica suficient resulta imprescindible. Açò és el que he notat que recreix. Mai sol arribar a majoria, però les avantguardes amb coratge ja basten per tornar els salvatges a les coves.
Però alerta! Una de les claus és l’altura moral d’aquestes avantguardes i el compromís de veritat amb la gent comuna, per fer costat als brots d'insurgència i reforçar-la. Sabran fer pinya? Una part no, altres tornaran intentar apoderar-se’n, la resta faran el camí, tan llarg com feixuc sigui el ròssec.