Dissabte passat, el mestre Pep Mir posava el dit a la nafra amb el relat de Vueling i la seva suposada «obra social» amb Menorca. Amb la seva ploma fina, qüestionava un discurs que presenta la connectivitat hivernal com un gest gairebé altruista. Llegint-lo, no podia evitar pensar que el problema potser no és només el que diu l’aerolínia, sinó el marc mental que hem acabat acceptant com a normal.
Volar a Barcelona a l’hivern no hauria de formar part de cap obra social, sinó d’una lògica mínima d’equitat territorial. Però el llenguatge no és innocent, i presentar-ho així ens col·loca en una posició incòmoda, com si deixéssim de ser clients o ciutadans per convertir-nos en simples beneficiaris.
Què som, doncs, exactament? Clients que poden exigir un servei regular i estable? Ciutadans que reclamen igualtat d’oportunitats respecte a la resta del territori? O usuaris agraïts que han de donar les gràcies quan una ruta es manté perquè algú considera que toca fer-ho, encara que no surti prou a compte? Acceptar aquest relat té conseqüències, perquè normalitza la dependència i desplaça el debat polític, transformant un problema estructural en una qüestió de bona voluntat empresarial.
Vist que la Unió Europea no veu justificació per a una OSP i que és evident que de trens no en tindrem, el problema gros no és que no hi hagi solucions ideals, sinó que encara no hem assumit que la connectivitat, com tantes altres coses a una illa, no va de favors ni de miracles. I alerta, perquè quan els drets es comuniquen com favors, el marge per exigir-los també es redueix.