Un accident luctuós i alguns despreniments greus han posat els focus al penya-segat que mira al port de Maó i a trams des Castell. Algunes consideracions sobre què és un penya-segat per dimensionar la cosa.
El penya-segat és un monstre. Enorme, voraç. No mira prim i pot fer molt de mal. Si fa una passa trepitja el que troba. Qui hi viu devora viu amb un monstre, i faria bé d’actuar en conseqüència més enllà de reclamar a les administracions.
El penya-segat és un ésser viu. No està quiet. No és estàtic. No és una pedra. Hi ha sistemes per controlar els seus moviments. No s’han implantat fins ara de forma generalitzada.
El penya-segat és com una ciutat sencera. El pla director del tram del port de Maó de 2007 estimava que eren necessaris uns 20 milions per posar-lo bé. Amb l’IPC i sumant es Castell, no baixaria de 40 milions d’euros, l’equivalent aproximat a la suma dels pressupostos de 2026 dels ajuntaments de Sant Lluís i Alaior, per donar una referència.
El penya-segat és inabastable ara mateix. Cap administració de l’Illa, ni la suma de dos o tres, té capacitat tècnica, de recursos humans, d’operativitat, per assumir la seva consolidació en el temps que seria necessari.
El penya-segat és dependent. Es diu que el pont de San Francisco no es deixa de pintar mai, quan acaben per un cap tornen a començar per l’altre. Al penya-segat faria falta el mateix. Un manteniment constant. Necessita personal propi a jornada completa, tot i que sembli exagerat.
El penya-segat és una víctima. Dels retalls de la crisi financera que ja gairebé no recordam. Allà es va paralitzar el consorci que vetllava pel tram de port de Maó, que ara volen recuperar. No es va considerar prioritari.
El penya-segat som noltros. Un reflex del comportament humà. Actuam a misses dites, quan ja tenim una desgràcia. Costa prevenir abans. Ho fan les administracions i ho feim tots. Difícilment canviarà.
És un maldecap gros.