La Congregació de la Passió de Jesucrist va ésser fundada a Itàlia l’any 1720 per sant Pau de la Creu. Com és fàcil de deduir, el centre del seu carisma és la Passió del Senyor. De fet, els passionistes fan un vot especial per a promoure la memòria i la devoció de la Passió (memoria Passionis) tant amb paraules com amb obres.
Des de molt prest d’ençà la fundació, els passionistes celebren el titular de la seva Congregació el divendres abans del Dimecres de Cendra —enguany, per tant, ho van fer despús-ahir. Es tracta de la Solemne Commemoració de la Passió de Nostre Senyor Jesucrist, una litúrgia elaborada pel pare Tomàs Struzzieri, primer bisbe passionista, i autoritzada pel papa Pius VI l’any 1776. D’aquesta manera, mentre el món s’enreda en les festes carnavalesques, els passionistes s’avancen uns quants dies a la resta de l’Església catòlica per a posar en el centre el misteri que meditarem llargament durant el temps de Quaresma: «Un Messies crucificat, que és un escàndol per als jueus i, per als grecs, un absurd. Però és poder i saviesa de Déu per a tots els qui són cridats, tant jueus com grecs» (1Co 1,23-24).
La Commemoració de la Passió del Senyor serveix, en primer lloc, per a «tenir sempre present aquesta suprema prova d’amor» (oració col·lecta de la Missa del dia). Perquè l’amor consisteix precisament en què Déu «ens ha estimat primer i ha enviat el seu Fill com a víctima que expia els nostres pecats» (1Jn 4,10). En efecte, quan es deixà clavar a la Creu, Jesús ens «estimà fins a l’extrem» (Jn 13,1) perquè així invalidà «el document que ens acusava del nostre deute amb els preceptes de la Llei» (Col 2,14). En aquest passatge, l’apòstol sant Pau ho explica amb una eloqüència incomparable: el deute que va contreure Adam quan menjà del fruit de l’arbre prohibit (Gn 3,11) va ésser anul·lat per Déu «clavant-lo a la creu» (Col 2,14).
El sacrifici de Jesucrist al Calvari, en tant que misteri de salvació universal, compleix la profecia veterotestamentària del servent del Senyor, que podem escoltar tant en la Missa de la Commemoració de la Passió com en l’ofici litúrgic de Divendres Sant: «Ell era malferit per les nostres faltes, triturat per les nostres culpes: rebia la correcció que ens salva, les seves ferides ens curaven» (Is 53,5).
En segon lloc, la Commemoració de la Passió de Jesucrist ens ha de conduir a ser «en el món testimonis i cooperadors de la seva obra de redempció» (oració col·lecta de la Missa vespertina de la vigília). La paradoxal expressió d’Isaïes que just ara hem citat —«les seves ferides ens curaven»— assenyala el camí que l’Església ens ofereix per a fer-nos participis del misteri de la Creu: els sagraments, signes eficaços de la gràcia de Déu que brollen directament del costat traspassat del Senyor (Jn 19,34). Podem parlar —o escriure— molt sobre Jesús de Natzaret, també podem estudiar incansablement la Sagrada Escriptura, però sense una vida de sagraments —o sigui: sense la participació en la Missa dominical i sense la confessió freqüent— és molt difícil que puguem experimentar en nosaltres la força guaridora que curà la dona amb hemorràgies (Lc 8,43-48).
«Feu açò, que és el meu memorial» (Lc 22,19) —proclama cada dia el capellà en el moment culminant de la celebració de l’Eucaristia, el més important dels set sagraments. Perquè el sacrifici de Crist Salvador es perpetua al llarg dels segles a través de la Missa. Certament, la redempció obrada per Jesucrist en la seva Passió és perfecta, però roman oberta perquè nosaltres puguem completar-la en la nostra carn (Col 1,24). Es tracta d’aquella intuïció genial del científic francès Blaise Pascal: «Jesús estarà en agonia fins a la fi del món» (Pensaments, VII§553). D’aquí la importància fonamental de celebrar amb assiduïtat els sagraments, particularment la Santa Missa: és la manera òptima d’esdevenir de veritat «testimonis i cooperadors» de la Passió del Senyor, actualitzant-la amb les nostres vides «dia rere dia fins a la fi del món» (Mt 28,20).