Català i menorquí. Llengua, dialecte i seny

Crec respectuosament que bona part de la polèmica lingüística que s’està creant a Menorca entre català i menorquí no té tant a veure amb la llengua, sinó amb la seva denominació. El terme català incomoda a determinades persones i açò emmetzina i dificulta un debat serè sobre una qüestió que hauria de ser abordada amb criteris filològics i no amb apriorismes emocionals.

Imaginem, per un moment, què passaria si en altres comunitats lingüístiques es decidís fragmentar la llengua comuna segons identitats territorials, si als Estats Units, per exemple, es defensàs que no s’hi parla anglès perquè no són anglesos, o si cada país d’Amèrica del Sud declaràs tenir una llengua diferent —mexicà, argentí, xilè, peruà, colombià, equatorià, etc — pel fet de no ser espanyols i tenir cadascun les seves particularitats.

El resultat seria una confusió terminològica notable i, sobretot, una gran debilitació de la llengua compartida.

Quan estudiàvem Filologia Hispànica a la Universitat de les Illes Balears, un dels manuals fonamentals era el de «Dialectología española», d’Alonso Zamora Vicente, un volum dens i exhaustiu de quasi sis-centes pàgines on s’analitzen amb detall totes les variants lingüístiques del castellà o espanyol que se solen manifestar en els plans fonètic, morfològic, morfosintàctic i sobretot lèxic. Un llibre intens i monumental.

L’obra mostra in extenso que cada país i cada regió té les seves característiques, però també que existeix un model estàndard compartit i una denominació comuna de la llengua, assumida i respectada per tots en l’àmbit escrit.

A Menorca, el debat sobre el nom de la nostra llengua s’ha vist accentuat en els darrers anys per circumstàncies polítiques externes, però en una qüestió tan delicada i sensible convendria tenir en compte els competents estudis filològics i sobretot, ho diuen el nostre Estatut i la Llei de Normalització Lingüística, seguir els criteris de la Universitat, que és la institució oficial consultiva per a tot el que es refereix a la nostra llengua catalana.

Ignorar o menystenir aquests criteris, no només ens situa fora del consens científic i legal, sinó que pot conduir a construccions idiomàtiques artificioses, allunyades de qualsevol rigor lingüístic.
En aquest sentit, a internet ja es poden trobar iniciatives que defensen l’existència d’una suposada llengua ‘baléà’, diferenciada del català, amb propostes ortogràfiques i lèxiques que no resisteixen una anàlisi mínimament conscienciosa.

Per exemple i com a mostra, ja existeix una «Reyal Acadèmi de Sa Lléngo Baléà» que, segons diu: «sàb que s´hà de fé feyna emb y pé sa nòstra Cultura multimilenàri», i vol «desxondí sa consiènsi de´s pòbble baléà, repertid geogràficament emb il·las».

En fi! Més que descriure una realitat lingüística viva, aquestes propostes creen una llengua escrita artificiosa, desvinculada tant de l’ús real com de la tradició literària.

Sense cap voluntat d’ofendre ningú, convé recordar que l’amor pels parlars propis no passa per inventar estàndards inexistents, sinó per conèixer i estimar la llengua tal com és.

Respect i vull entendre les persones que empren i defensen s’article salat en els seus textos, però si m'ho permeten, els remetré simplement a l´obra d´un dels filòlegs més eminents, prestigiosos i exemplars que ha donat la nostra cultura, i una de les persones de bé amb més seny i sentit comú que he conegut personalment. El ciutadellenc Francesc de Borja Moll.

A l’opuscle: «Llengua o Dialecte. Català o Mallorquí», edició patrocinada pel Consell General Interinsular l´any 1978, i a l´article: «Pompeu Fabra, restaurador del català literari», publicat en el seu llibre «L’home per la paraula», crec que dona una resposta clara i raonada, profundament pedagògica, a tota aquesta innecessària polèmica entre català/menorquí que l’únic que fa és exacerbar els ànims i augmentar la cerimònia de la confusió.

Per aclarir certs aspectes, recoman llegir els dos volums de les seves memorables memòries, escrites amb una prosa fluïda i magistral: «Els meus primers trenta anys» i «Els altres quaranta anys».

Hi descobriran la vida feinera i apassionada d’aquest savi que, menorquí de soca-rel, estimava profundament la nostra llengua i la va defensar amb l’exemple durant la dictadura. Ell rallava ben ciutadellenc, però ja es fixaran en quina modalitat i quin tipus d’article els va escriure.

És ver que el dialecte menorquí té peculiaritats que no tenen a Catalunya, però també les tenen el mallorquí, l’eivissenc, el formenterer, i açò no vol dir que siguem llengües diferents ni que cada dialecte s’hagi de declarar patrimoni immaterial de la humanitat.

Heidegger ja va escriure que: «El dialecte és l’afluent secret de cada llengua adulta», i la seva importància és que enriqueix la llengua comuna, però aquí, a Menorca, sembla que alguns més que amor pel menorquí el que senten és aversió al terme català.

Una llengua s’acaba perdent si els que la tenen per seva no la rallen ni hi escriuen, no la transmeten a les futures generacions i resulta com a mínim contradictori enarborar la defensa de «nuestro bello menorquín» mentre s’escriu sistemàticament en castellà.

Qui vulgui aprofundir en la riquesa dialectal de la nostra llengua té un estudi clar, didàctic, «Els parlars catalans», de l’eximi lingüista i dialectòleg mallorquí Joan Veny, i com que els dialectes no són uniformes, sinó que moltes vegades també tenen subdialectes, recoman l’interessant treball de Francesc de Borja Moll: «Estudi fonètic i lexical del dialecte de Ciutadella».

Crec agraït que amb la seva immensa i sàvia obra, ell va ser qui més va contribuir a integrar les variants pròpies dels parlars baleàrics al necessari estàndard comú.

La llengua és l’ànima d’un poble, el fonament de la seva cultura, i pel que fa a la filològica catalanitat de la nostra, no es tracta sols de reivindicar-la, sinó d’implicar-se, respectant les altres, activament en la seva defensa i fer-ne ús en tots els àmbits de la vida pública.

Segur que així i en concòrdia, deixant de banda malentesos, esgavells i fanatismes, podrem dir ben menorquins, com va escriure el gran poeta Miquel Martí i Pol: «Que tot està per fer i tot és possible».

Gràcies!