Menorca no és una illa desganada ni ha oblidat d’on ve. Talent i recursos no falten. Al contrari: hi ha coneixement, experiència i una capacitat col·lectiva que ja voldrien altres illes, de la cultura a l’economia, passant per l’educació, la gestió pública o la defensa del territori. El problema no és a la base, sinó a la teulada. Alguna cosa no encaixa entre allò que la gent pot fer i allò que la política acaba fent… o deixant de fer. I això, desespera més d’un cop.
Aquesta distància no ve d’errades puntuals. És més un estil de política que funciona com un joc de miralls: dreta i esquerra es defineixen mútuament com a verí i antídot, i aquestes fronteres rígides simplifiquen problemes complexos i empobreixen decisions. Cada punt de vista es converteix en trinxera i cada proposta, en una amenaça per al bloc contrari. I el que passa és senzill: que les sigles passen per davant de la ciutadania i governar deixa de ser avançar per convertir-se, sobretot, en resistir. La pregunta, clara: Què ha d’anar per davant, el poble o les sigles; els votants o els votats?
Quan la política es posa així, tot és contenció: del titular, del conflicte, del cost electoral. Discursos i diagnòstics no en falten, tampoc ideologies; però manca la voluntat de convertir-los en decisions útils, que s’assumeixin més enllà de la comoditat del mateix bloc. Però aquí apareix la infructuosa norma del «I tu, més».
Mentrestant, la vida quotidiana s’encareix. Trobar habitatge és com una cursa d’obstacles; quedar-se a Maó o a Ciutadella ja no és una decisió lliure sinó un salt al buit ple d’incertesa. El model econòmic i turístic, l’ús del territori i el mercat immobiliari s’entrellacen sense rumb clar. No hi ha un únic culpable, però sí una absència evident: la mirada capaç de combinar interessos legítims, posar límits quan cal i prioritzar el bé comú per damunt de la coherència interna de cada bàndol.
A l’estiu, l’Illa arriba al límit: més gent, més cotxes, més pressió. Però els serveis no creixen al mateix ritme: carreteres saturades, centres de salut tensionats, manca de professionals. No és cap sorpresa; és la conseqüència d’anys d’ajornaments de decisions previsibles i necessàries, però incòmodes, com regular fluxos, reforçar serveis essencials o assumir que no tot pot créixer indefinidament.
La cultura, sovint invocada com a ànima de Menorca, viu en un equilibri fràgil. Brilla de tant en tant, però li costa arrelar com a estructura estable i autòctona. Massa lligada al calendari i a subvencions canviants, corre el risc de quedar reduïda a aparador, quan podria ser clau de cohesió i pensament crític si se la tractés com a política de fons i no només com a ornament, o fins i tot com a arma identitària.
L’economia, atrapada en l’estacionalitat, ho condiciona gairebé tot. El turisme continua sent el motor dominant i la precarietat s’accepta ja com a normalitat. La diversificació és àmpliament compartida en el discurs, però quan cal concretar prioritats en inversions, educació o ús del sòl, la decisió s’ajorna i el canvi no arriba. I així, any rere any, frustrats, anem tirant.
Fins i tot la mobilitat mostra aquesta manca de rumb. A l’estiu, moure’s sense cotxe és complicat; amb cotxe, també. Aquesta contradicció resumeix moltes polítiques a mig fer: pedaços que no acaben de cosir-se perquè no responen a un model clar de futur.
Les institucions hi són i treballen, i amb gent molt vàlida, però sovint amb distància. Procediments complexos i llenguatges poc accessibles fan que la ciutadania senti que pot mirar, però no tocar. La participació s’anuncia, però rarament altera decisions clau; i, sense efectes reals, la implicació i l’esperança s’esgoten. I encara pitjor, gairebé sempre hi intervenen els mateixos actors, sense gaire perspectives de renovació.
I això és especialment greu perquè Menorca té un teixit social viu, amb iniciatives que neixen de baix i una forta consciència comunitària. Obrir espais on la deliberació tingui conseqüències reals en polítiques d’habitatge, ordenació territorial o serveis bàsics vol dir fugir tant del populisme gestual com de l’allunyament administratiu. Compartir decisions implica compartir informació, límits i responsabilitats. On és ara allò del govern del poble, pel poble i per al poble?
Sortir d’aquest cul-de-sac no implica prescindir d’ideologies. Vol dir acceptar que, tal com funcionen ara, massa sovint s’anul·len mútuament. Governar per a tothom ha de tenir el compromís compartit entre institucions i ciutadania. No basta que aquesta voti cada quatre anys.
Aquest article no va contra ningú en concret ni representa cap candidatura; tampoc promet solucions fàcils, ja que no n’hi ha. És una invitació a mirar de cara un problema de fons: la necessitat d’una política amb mirada llarga, més autocrítica, més capacitat d’acord i menys càlcul immediat.
Menorca no necessita més promeses ni relats ben embalats. Necessita decisions amb coratge, encara que generin tensions. Posar el picarol al moix té un cost. Però no fer-ho, ajornar-ho i instal·lar-se en l’anul·lació mútua, té un cost encara més alt.
La qüestió, per tant, no és qui promet més, sinó qui està disposat a assumir el pes real de fer i convèncer amb visió de futur i amb la voluntat de compartir costos i responsabilitats.
Hi ha algú?