«Les altures torbades» seria una traducció prou ajustada de Cumbres Borrascosas, un clàssic que torna a projectar-se als principals cines del país. Hi he pensat mentre observava un vent insòlit, de 140 quilòmetres per hora, que va aixecant núvols de neu i que em recorda, inevitablement, a uns fets que es van viure de manera tràgica. «Balandrau, vent salvatge» s’estrena als cinemes de tot Espanya avui dia 20 de febrer. És un film català basat en fets reals, rodat en bona part a la zona, que recrea la tragèdia del 31 de desembre del 2000, quan un grup de joves van perdre la vida atrapats pel torb. Els municipis vesins no s’han oblidat mai d’aquest vent. Una combinació devastadora de tramuntana forta que alça la neu i que anul·la completament la visibilitat, que desorienta de manera dràstica i que a més de 2000 metres d’altitud pot sorprendre, fins i tot, a muntanyencs experimentats. Els habitants propers ho saben bé, i en cas de perill, tanquen pistes.
Per Menorca la tramuntana també ha bufat ben prou. La desena de tempestes successives que s’han donat des de l’inici de l’hivern, han provocat danys quantiosos. Senyals de trànsit caigudes, arbres tombats, penyals que amollen pedres, paviments malmesos, platges que van sucant terreny i destrosses en espais que fa estona que ballen per la falta de manteniment.
Les ràfegues més intenses arriben aquests dies des del sector sanitari. La vaga de metges ha obligat a suspendre nombroses cites amb especialistes i diverses intervencions quirúrgiques, amb un seguiment que s’atraca al 80 per cent del col·lectiu. El conflicte ve de la reforma de l’Estatut Marc, una norma estatal que determinarà la planificació dels serveis, els models de gestió assistencial, el repartiment de guàrdies i l’organització dels torns. Just allò que la ciutadania sol dir que «hauria de ser igual a totes les comunitats autònomes».
El sou base i la classificació professional depenen de Madrid, però el Govern balear sí que té marge per actuar. Pot crear més places estructurals, millorar l’estabilitat contractual, reduir la temporalitat o impulsar plans de fidelització i captació de professionals. Un bloc important que també forma part de les seves demandes.
Cal defensar qualsevol canvi normatiu que pugui tenir un impacte perjudicial en la nostra vida quotidiana. Ara bé, en un moment de llistes d’espera interminable i d’una atenció especialitzada gairebé inaccessible, costa d’assumir que optin per paralitzar l’atenció ciutadana. Sobretot quan rallem d’un sector que —malgrat tot— continua oferint serveis en clíniques privades a les tardes.
L’àmbit educatiu també ha viscut transformacions profundes en les darreres dues dècades, i el social encara més. Mestres, educadores, personal sociosanitari que fa feina en residències o serveis d’atenció a persones amb diversitat funcional, tots ells, acumulen motius sobrats per protestar, però no sempre tenen la força, les possibilitats econòmiques salarials, o la visibilitat per fer-ho.
Potser ha arribat el moment d’entendre que la qualitat dels serveis públics no es defensa només des de la protesta, sinó també des del compromís col·lectiu de cuidar allò que ens cuida.