Les transformacions socials igualitàries no han estat mai senzilles, però avui es juguen en el terreny de les «narratives» hegemòniques -especialment a les xarxes socials-, de manera que una ciutadania desentesa i manipulable és condició prèvia per al manteniment de l’statu quo dels privilegiats. Identificar-los no resulta difícil, basta mirar el llistat dels homes més rics del món i constatar per quin camí han assolit la seva desproporcionada riquesa i sota quines estructures socials ha estat aquest recorregut possible.
La primera constatació és que aquests ultrarics actuals no es senten satisfets amb la seva riquesa, sinó que aspiren a eixamplar-la molt més, com si mai en tinguessin prou.
La segona és que aquesta situació privilegiada de tan pocs s’aixeca sobre les condicions que fan possible la justificació de la pobresa de la immensa majoria, per a la qual cosa a un «els nostres» cal oposar-hi un «els estranys», a un «amics» un «enemics», tot i que la premissa de tota ètica racional sigui l’adopció del punt de vista de l’interès general -val a dir, de tots-, amb la qual cosa caldrà renunciar -en favor d’una sagrada «llibertat» individual- a tota terminologia política vinculada a la noció de «justícia»: el món no ha funcionat mai com toca gràcies als defensors de la justícia, sinó als grans impulsors de la llei del món fort, tal com proclamen els defensors de la nova narrativa -que no és gens «nova»-.
La tercera constatació és que la veritable lluita ideològica ja no es desenvolupa en el terreny de les «classes socials» en virtut de la seva participació en el benefici econòmic, ni tan sols en el de la visibilitat pública -la política-, sinó en el de la capacitat real de generar un estat d’opinió, val a dir, en el terreny de les xarxes virtuals privatitzades, en el de la tecnologia de la informació i comunicació -que no és ni una cosa ni l’altra-, convertides en el nou espai de dominació i de control de les formes de pensament i vida de la immensa majoria de la població, especialment del segment més jove, aquell -fins fa no gaire, el més il·lustrat- que encapçalava els moviments de protesta i rebel·lió -anys 60-, en demanda dels canvis socials i polítics que durant un temps foren capaços d’introduir idees -i costums- igualitàries.
La quarta constatació és que l’exercici d’aquest poder mediàtic mostra vinculacions amb la ultradreta, tant als EEUU -principalment- com a Europa. A Espanya, concretament, ens trobem actualment en procés de consumació d’aquesta deriva dretana, amb la complicitat de les esquerres tant per la part de la seva divisió interna com per la de la incapacitat de pensar el món de manera alternativa, sense excloure la raó de la més pura incompetència; tot això amb una majoria de la població que ha deixat de confiar en aquesta suposada societat del «benestar» que l’impossibilitat l’accés a l’habitatge.
La cinquena constatació és que la proposta ultradretana no és ja una proposta democràtica pròpiament dita, no interessa la noció «republicana», nascuda en el context de la Il·lustració- de ciutadania emancipada de l’Antic Règim i vocació universalista fonamentada en el concepte d’autonomia, responsabilitat i solidaritat, com no interessa cap altra noció compartida de la condició humana, amb la qual cosa decau al mateix temps la dinàmica multilateral posterior a la Segona Guerra Mundial, i tota la terminologia vinculada a la defensa d’un Dret Internacional -i no només un Dret, sinó tota mena de valors i propòsits compartits, com ara la promoció de la Pau, la prevenció del «canvi climàtic»- i unes institucions amb capacitat real per a garantir-lo per damunt de l’arbitrarietat -eventual- dels Estats.
La sisena constatació és que s’impulsa amb això un retorn -sota l’aixopluc de l’Estat confessional, el cristianisme patriòtic en el cas de Trump- a costums i creences tradicionals, per altra banda, compatible amb l’autoritarisme -ICE- i la pràctica del supremacisme; en aquest sentit, la cultura occidental ha deixat ja de costat allò millor del liberalisme polític clàssic, inclosa la denúncia dels estaments tradicionals vinculada a la defensa de la idea d’un Estat aconfessional: avui som «cristians» en el sentit de convertir en amenaça la població musulmana -els mancats de petroli- immigrant, i de reivindicar els valors tradicionals -fe, família i nació- lligats a un neoliberalisme econòmic que ens ha de fer Grans.