Mentre el debat públic gira entorn del salari mínim i del xoc entre patronal i Govern, hi ha una qüestió que mereix molta més atenció: el cost de l’absentisme laboral. La CEOE parla de més de 30.000 milions d’euros anuals a escala estatal. És una dada aportada per la patronal i convé prendre-la amb matisos. Però encara que la xifra real fos inferior, seguiria essent enorme. El debat, però, s’enfoca malament.
Sovint es presenta en termes morals: treballadors contra empreses, drets contra productivitat. Però aquesta mirada simplifica massa la realitat. L’absentisme no és, en essència, un problema de voluntat individual. És un problema de sistema.
Quan un comportament esdevé estructural, la pregunta no hauria de ser qui en té la culpa, sinó quines regles l’estan generant.
En el model actual, el treballador no assumeix tot el cost de la seva absència. L’empresa en suporta una part, però no decideix sobre la baixa mèdica. El professional sanitari actua sota pressió assistencial i responsabilitat jurídica. I el sistema d’inspecció té recursos limitats.
Cada actor respon als incentius que té davant. El resultat pot ser ineficient sense que hi hagi mala fe.
En economia, això s’assembla al que es coneix com a risc moral: quan qui pren una decisió no assumeix íntegrament el cost que genera. Posem per cas un grup que va a sopar. Uns demanen pollastre i aigua de l’aixeta; altres, llagosta i bon vi. Però quan arriba la factura, el cambrer, per facilitar el recompte, proposa pagar tot a mitges. I així es fa.
No hi ha mala intenció. El cost final no reflecteix el consum real, i la pròxima vegada més d’un pot pensar que demanar llagosta no surt tan car si després el compte es reparteix. El sistema dilueix el cost.
Però el problema per a moltes empreses no és només el percentatge salarial que suporten.
És la desorganització que provoca la baixa. En una gran o mitjana empresa, una absència es pot redistribuir perquè hi ha equips més amplis i més marge de maniobra. Però la redistribució no és neutra: implica reorganitzar processos, carregar altres treballadors i assumir una pèrdua directa d’eficiència o qualitat. També allà té cost. En una microempresa menorquina, encara més. Quan el negoci funciona amb quatre o cinc persones, cada treballador és clau. Si falta un cuiner, un dependent o un tècnic imprescindible, no hi ha substitut immediat i el propietari ha d’assumir hores extres o renunciar a facturació. Per a una petita empresa, això pot ser devastador.
No es tracta de qüestionar drets laborals. Però tampoc podem ignorar que un sistema mal dissenyat acaba perjudicant tothom. Si els incentius no estan alineats, el cost s’acumula fins que es fa insostenible.
Els costos no desapareixen. Es traslladen a preus, a menor contractació i a més pressió sobre la Seguretat Social. En una economia estacional i basada en el servei com la nostra, el marge és estret.
L’absentisme no és un conflicte ideològic. És un sistema que no encaixa. I quan un sistema no encaixa, algú acaba pagant la diferència.