Perquè aquest escrit setmanal aparegui el dilluns l’he d’enviar a la redacció el divendres. Això explica que el faci sense que hagi tingut lloc l’acte «Un pas endavant», que han convocat a Madrid Esquerra Unida, Sumar, Comuns i Más Madrid. Sí que he seguit els comentaris sobre el col·loqui entre Rufián i Delgado, del dimecres passat, que tanta expectació ha creat. Està clar que estam assistint a uns moviments que han despertat interès en el món de l’esquerra política, interès que no vol dir suport incondicional. Que en pot sortir de tot això? No ho sé. Pablo Iglesias sí que ho sap i ha definit els esforços com una olla de grius (jaula de grillos, ha dit en castellà), supòs que recordant el procés que ha viscut Podemos, i recomanant als seus que no hi entrin. No crec que trobéssim molts votants d’esquerres que diguessin: «ses esquerres el que han de fer és presentar-se per separat», el que ens solen dir és «per què no us ajuntau?». Fins i tot, els més optimistes fan entrar el PSOE en aquesta unió.
La raó principal de l’esforç de 2023 i de l’actual és que no guanyi la dreta i la ultradreta. Dimecres passat, Rufián va fer que ens imaginéssim Abascal com a ministre d’Interior. No fa falta posar-hi fantasia, n’hi ha prou amb fer una ullada pel món. Els adults d’esquerres -com jo, per exemple- ens miram el carrer i no entenem per què els joves s’han fet d’ultradreta. Els joves que fa deu anys eren de Podem ara són de Vox. En aquesta visió simplista ignoram l’existència de joves amb una clara militància d’esquerres, això és: antiracistes, anticapitalistes, antifes, etc. Ja haureu vist que tot comença per «anti». Com que els ignoram deim que no n’hi ha.
La por al llop va mobilitzar el vot d’esquerres el 2023 i, gràcies a l’invent de Sumar, s’aconseguí una feble i inestable majoria d’esquerres al Congrés. Encara guard la imatge dels líders locals del PP passant per sa plaça d’Alaior aquell vespre electoral: no s’ho podien creure. Ara sembla que no perdran l’oportunitat i que la suma PP i Vox sí que guanya. A pesar que els don tot el mèrit que es mereixen, Yolanda Díaz ja no és l’element catalitzador de voluntats de 2022-2023, com tampoc ho és Pablo Iglesias. Però, la qüestió és si «la por a PPVOX» pot actuar de percussor per eliminar les reticències.
Encara que fa anys que som un creient no practicant, no m’han deixat d’interessar mai les coses de la vida en comú i puc dir que la percepció que la gent té de Vox ha canviat en aquests últims deu anys. Ja saben que «el públic» no crea l’opinió pública, sinó els grans mitjans de comunicació i n’hi ha que fa molt de temps que fan feina en aquest sentit. El que jo percep també, potser erròniament, és que l’esquerra fa el debat de la dreta i que una proposta basada en «la por a...» no tindrà la força d’una proposta de govern. No ens podem presentar per evitar que governi el nostre antagònic, sinó perquè estam convençuts que els principis i objectius que ens mouen són millors i valen la pena esser posats en pràctica.
Tindrem temps de parlar de Rufián, que té descol·locades a les formacions sobiranistes, i del nou intent d’unir electoralment a les diverses esquerres, estatals, federals i nacionals. Tindrem temps de veure quins moviments fa Podem per sumar o per restar. També tindrem temps si tot aquest procés ens porta a demanar per què l’objectiu ha de ser només el govern espanyol i no pensam en governs autonòmics i insulars. Potser, per començar, podríem obrir el tema del senador per Menorca i no deixar-lo per al darrer dia.