A 1974 es van trobar les restes de la jove Lucy. Va morir fa tres milions d'anys probablement en caure d'un arbre. S'alimentava de plantes i caminava alçada amb braços robustos i els dits corbats, evidències que revelen la seva vida arborícola. El seu petit cervell cabia en un bol.
La bipedestació va permetre als homínids millorar la seva destresa manual i van començar a fabricar eines de caça. Incorporaren la carn i els greixos a la seva dieta. Aquest avanç nutricional va afavorir l’encefalització: augment progressiu del volum del cervell fins a triplicar el que tenia Lucy.
Però va sorgir un dilema evolutiu: la pelvis va anar estrenyent-se per a suportar tot el cos en equilibri. Perquè una criatura naixés amb el cervell desenvolupat haguessin estat necessaris embarassos de més de vint mesos. Tret que la gestació suposés nou mesos en l'úter i el desenvolupament continués fora d'ell uns mesos més en un entorn molt cuidador. No és casual que es consideri bebès als nens i nenes fins als dos anys.
A més, la progressiva evolució d'aquesta pelvis més estreta feia el part cada vegada més difícil i dolorós provocant que la partera necessités suport per a gestionar-ho.
El dilema obstètric es va superar amb la creixent «aloparentalitat»: altres persones cuidant de la mare i la criatura. Arqueòlogues, com Sánchez Romero, expliquen que dones experimentades assistien als parts garantint la supervivència de mares i criatures així com la continuïtat demogràfica de la tribu.
Donada la creixent complexitat de les funcions cerebrals, el bebè naixia cada vegada més immadur i vulnerable. A més una mare sola difícilment podia alimentar-se, produir llet, transportar i protegir el bebè. La criança compartida va ser condició de supervivència. Es basava en la cooperació intergeneracional i atresoraven sabers referits al part i a la criança. L'arqueologia compta amb evidències d'una extensa xarxa de sabers compartits sobre part i cures.
La implicació de diversos membres va generar un fenomen exclusivament humà: organització social del vincle amb diversitat de cuidadors i dependència mútua.
L'AMOR COM A CONDICIÓ EVOLUTIVA
En els 18-24 mesos posteriors al naixement prevalen les cures afectives: el nou cordó umbilical són els afectes en l'atenció al bebè. El cervell del bebè, poc funcional en néixer, s'estructura (dendrificació) seguint el sentit i peculiaritats que se li proposen en les relacions amoroses.
Va emergir així un nou eix evolutiu: la prioritat de l'amor. Els bebès poden rebutjar l'aliment si no reben suficient tendresa (endorfina). Sentir-se estimat és condició per a acceptar la nutrició, construir vincles, desenvolupar els llenguatges i explorar del món, etc.
La biologia adulta també es va adaptar. Estudis com els de R. Feldman, evidencien que als qui cuiden estretament a bebès se'ls activen respostes endocrines (oxitocina...) abans associades només a la maternitat biològica. Quin miracle evolutiu de la cooperació! Si algú dubte que parli amb àvies actuals que participen en les cures al costat de les seves filles.
I L'ERROR?
En els últims 30 anys s'ha reduït a meitat el nombre mitjà d'alumnes per docent en els centres públics de Primària: dels 19,1 alumnes per cada docent que hi havia en 1990 s'ha passat a 10,4 alumnes per professor segons la Conselleria en dades publicades el desembre 2025. (Excepte el contrasentit de les ràtios en els menjadors escolars: 25 alumnes de diferents edats atesos per només un o una auxiliar)
El greu error: en les escoletes públiques i concertades es manté la ràtio de 11,1 alumnes per professional, ampliables en un 10%! Quin absurd!: més criatures per educador en l'etapa del sistema educatiu de major dependència individual?
Pel que sembla l'administració educativa considera que els menors de 3 anys no necessiten atenció intensiva ni individualitzada. Tanmateix, en els seus discursos pedagògics diu el contrari.
En tot el sistema educatiu s'han reduït les ràtios i ha augmentat el professorat… excepte en 0-3!.
Quin raonament pot sostenir que les millores normatives excloguin als més petits?
Amb quin argumentari es justifica que els bebès no requereixin més atenció personal que un infant de deu anys? Ni per a menjar? Ni per a la higiene personal? Ni per a la seva seguretat?…
Parlem de conseqüències per a les criatures? I per als professionals? Com ho explicaríeu a les famílies?
És ben necessari un espai de diàleg sincer. Quan es tracta d'infants sempre és precís parar-se i repensar.