Ja van veure la setmana passada si hi estava de preocupat en Juan Pelayo, l’assessor del conseller de la cosa, amb açò dels coach que lloga el president de l’Illa del Nord quan no sap per on se n’ha de sortir. I ja saben què és un coach, un «entrenador» que fa com de psicòleg en els ambients perfumats...
És natural que en Juan Pelayo estigui preocupat, ell i el fotimer d’assessors que el govern ens fa mantenir. Si es posen de moda els coach, quina punyetera falta faran els assessors? Com podran justificar els sous? Podria ser el final d’una era de personal, generalment inútil, triat a dit per fer contenta cada família política en el poder.
I si ho recorden, aquell dia també es va rallar d’un nou projecte per disposar de pisos de lloguer per als indígenes. El «Lloguer Estable» que, no siguin malpensats, no fa referència a l’estable on va néixer el Bon Jesús. O potser sí. Tot a partir de la visita del nostre espia, disfressat de propietari interessat en aquest invent, açò vol dir interessat en llogar els seus pisos a preu baix per bona voluntat... Té mèrit.
Haurem de reconèixer que al despatx del conseller de la cosa a les Illes Tropicals cada dia succeeixen coses tenebroses, com la que avui ens ha duit el nostre espia. Després de tants despropòsits amb les oposicions d’educació, ara resulta que les faran el mes de maig, afectant mestres interins que volen opositar i no interins que hauran de fer de tribunal. Pobres escoles!
Però el nostre espia no és prou jove per disfressar-se d’opositor i, a més, vestit així no l’haurien deixat entrar al despatx del conseller. En canvi, disfressat de CEO (abans dèiem Director) d’una multinacional de cotxos de lloguer, tot d’una hi va tenir accés.
- Així que vostè me ve a agrair -li va dir el conseller mentre li donava la mà- que a l’Illa del Nord enguany tampoc no restringiran s’entrada de cotxos? No és a jo que m’ho hauria d’agrair, sinó as president que hi tenc allà, que mai no me’n puc recordar què és de nom.
- Jo tampoc -va dir l’assessor, que era com sempre allà devora-, i mira que fa mèrits. Només fa dos o tres anys que la ITV que tenen allà és un desastre i ara diu que donarà un cop de puny damunt sa taula.
- És que és molt resolutiu -va sentenciar el conseller mentre acompanyava l’espia al sofà blau i feia senyal a na Nataixa, la secretària, perquè el convidàs a una tapa de frit, ja que bonibé era migdia.
- No hi ha cap dubte que ho és, de resolutiu -va respondre l’espia mentre feia una ganyota de reconeixement a na Nataixa.
- I tant -va di ella-, a aquest pas restringiran s’entra de cotxos quan ses gallines pixin.
- Mem -va fer el conseller, una mica molest-, què dirà aquest senyoràs de noltros si dius aquestes coses? És que ara -va continuar dirigint-se a l’espia disfressat de CEO-, és un mal moment per actuar contra sa invasió de cotxos.
- És que ni vostès -va intervenir l’assessor-, que cada estiu envien un mal que fer de cotxos a aquella illa, ni a les companyies marítimes que fan un bon negoci amb es transport, açò de controlar es nombre de cotxos ja hem vist que no els acaba d’agradar...
- Però hi ha motius de més calada -va dir el conseller després de fer callar l’assessor-, motius polítics de primer ordre.
- Idò? -es va limitar a dir l’espia.
- És que ara acabarem un pont de carretera -va continuar el conseller rallant més baix, com si explicàs un secret- que es pot dir que no servirà per a res. Si estic ben informat, per allà travessen quatre cotxos al dia, o potser no tants...
- I així, perquè el volen acabar?
- Ja li he dit que es una qüestió d’alta política -va continuar el conseller-. És una manera de marcar paquet davant l’oposició. I davant tothom que valora l’arqueologia. I ara també davant el Ministeri de Cultura i davant la UNESCO i tot.
- És que noltros som així! -va exclamar satisfet l’assessor.
- I tant que sou així -va afegir na Nataixa posant la cara que ja es poden imaginar.
- I clar, per açò no convé restringir s’entra de cotxos a s’Illa del Nord -va continuar el conseller-. Com més cotxos venguin millor. Sempre n’hi haurà qualcun que passin per davall es pont i podrem dir que hem actuat per responsabilitat i que es pont era imprescindible. Eh que ho entén?