Quan encara ens costa digerir la informació que ha generat la revelació dels arxius Epstein, el president del govern espanyol ha fet públics els documents que tanquen un dels fets més foscos de la democràcia: l’intent de cop d’estat del 23 de febrer de 1981. En el primer cas, han estat els jutges nord-americans els que han fet pública la documentació, que forma part del procediment judicial obert contra l’explotador sexual i financer. Uns papers que destapen la podridura més absoluta que amaga el poder i l’opulència, i que han acabat esquitxant una llista tan llarga de «personalitats» que esfereeix. El patiment de les víctimes és difícil d’imaginar. Dones joves, menors en molts casos, de les quals van abusar molts dels que s’havien arrogat el paper de «persones d’ordre».
En el cas del cop d’estat del 23-F, ha estat el Consell de Ministres qui ha aixecat el secret sobre una documentació que, a l’empara de la Llei de Secrets Oficials que afecta temes de seguretat nacional, restava oculta tant de temps després. Es tracta d’un exercici de transparència del qual, quan escric aquestes paraules, encara no se saben les conseqüències.
Així les coses, convé recordar que la Llei de Secrets Oficials encara vigent a l’Estat espanyol és del 1968 i que, per tant, allò que ens deixen saber, o no, als ciutadans d’aquest país ve dictat, amb mínimes modificacions, per una llei franquista que permet que informació classificada de secreta o reservada pugui ser-ho indefinidament. Per entendre’ns, si no hi ha una decisió expressa de fer-la pública –com ha fet ara Pedro Sánchez amb el 23-F– podria restar amagada eternament.
A partir d’aquí la pregunta que ens hauríem de fer és evident: com és possible que cap govern no hagi canviat una llei que atempta clarament contra els principis de la democràcia? En aquest sentit, des de l’estiu passat hi ha un Avantprojecte de Llei d’Informació Classificada pendent que el Congrés l’aprovi i que, per primera vegada, posa límit temporal als secrets. Per a alguns, és un perill (ells sabran per què!). Per a d’altres, queda curta. Veurem què passa.
Si la imatge d’Andrew Mountbatten Windsor, germà del rei Carles III d’Anglaterra, sortint de la comissaria amb el rostre desencaixat i la mirada perduda podria representar la de la impunitat dels poderosos esmicolada pel cas Epstein i, per tant, la de la victòria de tantes víctimes silenciades, ves a saber quines imatges ens deixaran els papers del 23-F. Potser en llegir aquesta columna, els lectors ja en tindran alguna al cap.