Prioritzar es menorquí en es Consell Insular de Menorca —una institució que ha d’estar an es servici de tots ciutadans— és un avanç significatiu en sa dignificació i recuperació de sa llengua menorquina, una llengua que mai hauria d’haver estat prohibida ni relegada dets àmbits oficials. Enfora de debilitar sa llengua pròpia, aquesta mesura s’emmarca dins una lògica de convivència lingüística. ¿Quin és exactament es problema i per què tant d’alarmisme?
Sa diversitat lingüística mai ha de ser vista com una amenaça, sinó com un tresor que hem de preservar i transmetre amb orgull. Sa Declaració Universal de Drets Lingüístics afirma que protegir sa diversitat lingüística és una condició necessària per sa justícia, sa democràcia i sa pau social, i que normaltzar s’empriu de ses llengües pròpies a sa vida pública enforteix, —entost de debilitar—, sa cohesió social.
De cap manera evitarem sa pèrdua de sa nostra llengua amb sa simplista i populista idea de rallar en menorquí a persones que no rallen o no coneixen sa nostra llengua. Defensar sa llengua exigeix estratègies reals i efectives, no gestos simbòlics que només mos fan sentir bé. Sa ciència diu, què, des d’una perspectiva racional, quan un mètode no dóna resultats, lo coherent és revisar-lo i substituir-lo per un altre més eficaç; sa preservació d’una llengua no pot basar-se en mètodes fallits. I aquí me referesc a s’ensenyament des català estàndard com a mitjà per sa pervivència des menorquí. Defensar una llengua no consisteix en aferrar-se a mètodes ineficaços, sinó a adaptar-se, corregir i cercar camins que la mantenguin viva en sa vida quotidiana.
Tot evoluciona, sa ciència, sa societat, sa tecnologia, però no ses idees de qualcuns, i no mos podem quedar ancorats en creences errònies de fa quaranta anys, que no han funcionat. Ara, sa realitat lingüística és diferent. Fa quaranta anys sa transmissió familiar de sa llengua era viva, ara ja no tant. Convé senyalar que es català estàndard no ha servit per impulsar es menorquí. Es retrocés des menorquí és evident. Però hi ha qui vol seguir encucalat per no veure —o millor dit escoltar— lo que passa an es seu voltant. No podem resoldre es problema lingüístic fent exactament lo que hem fet fins ara. ¿O hem de seguir esperant es miracle de sa remissió espontània de sa malaltia terminal avançada que pateix sa llengua menorquina?
Existeix un consens social entre sa majoria de menorquins, —una majoria significativa—, en què es menorquí mereix reconeixement, presència i protecció. Seria interessant una consulta popular i fer públic què pensa sa ciutadania i què es politics poguessin arribar a un consens amb es ciutadans, i no només un consens entre polítics.
Si aspiram a preservar de ver sa llengua pròpia, és imprescindible que disposi d’un marc sòlid de drets lingüístics. Tot allò que contribuesqui en avançar en drets lingüístics, i especialment a posar en valor i preservar es menorquí com a patrimoni lingüístic, és benvingut. No hi veig és problema. Per qualcuns és un drama, sa fi del món. Allà on uns veuen atacs i retrocés, molts veim llibertat i esperança.
Però, sa bona notícia és que el món no s’aturarà de girar per emprar es menorquí en àmbits oficials, que hauria de ser lo normal per a que es menorquins mos poguem sentir identificats lingüísticament amb s’administració.
S’exclusió social des menorquí amaga, com tots sabem un projecte polític, i es menorquí i es castellà són obstacles per dur a terme aquest programa. Marginar i prohibir es menorquí dets espais oficials, i relegar-lo a s’àmbit domèstic i folclòric, només condueix a s’extinció de sa llengua pròpia. Ets opositors des menorquí volen una llengua dèbil, cerquen provocar polèmicai enfrontar menorquins, en tost d’unir esforços i cooperar.
Es detractors des menorquí tracten de «radical» an aquells que defensen sa llibertat i es drets lingüístics, i ignoren que un radical és una persona que defensa idees extremes, sense aceptar punts intermijos, com fan aquells consellers, que només accepten es català de Barcelona, negant es dret a que es menorquí tengui presència, —o tengui sa mínima presència— a sa seu des Consell Insular de Menorca, que és de tots es menorquins i no de cinc o sis consellers.
Visibilitzar sa llengua menorquina, ha de servir per garantitzar es drets lingüístics des menorquins. Tractar de radical a qui defensa es drets lingüístics, uns drets reconeguts a sa Declaració Universal de Drets Humans, és propi de persones intransigents.
Reconèixer sa realitat lingüística i complir sa llei no debilita sa nostra llengua, la normalitza. Remar junts és sa millor manera de protegir-la.