Aquest passat pont hem estat de masia amb la meva família. Quan visc coses i s’acaben, solc fer-me un resum mental i emocional del viscut, com quan un fa aquelles llistes de pros i contres abans de prendre una decisió important. Jo, involuntàriament, sobretot quan el viscut és fora de l’Illa, en el meu trajecte de retorn amb cotxe des de l’aeroport fins a casa em veig a mi mateixa fent i estant, més amb el cos i el que aquest em diu, que amb el cap. I llavors emeto veredicte!
D’aquest viatge he tornat molt feliç; ens veig, a la meva família, com a la gran casa en la qual hem estat: una casa àmplia, amb moltes estances perquè cadascú pugui tenir el seu lloc, però sempre amb les portes i les finestres obertes i una cuina i menjador diàfans en els quals trobar-nos.
Sí, m’agrada, perquè tots som molt diferents, i tampoc ens veiem el que ens agradaria, de fet, diria que ens veiem poquet; no obstant això, hem après a créixer dins de la família que estem formant, que no deixa de ser això, un espai que a vegades es queda petit, i fins i tot en el qual es tanquen portes i finestres amb pany i forrellat. En el nostre cas no, com us deia, nosaltres hem après a respectar, amb molt d’humor i alguns empipaments, que de tant en tant ajustar la porta és necessari, deixant escletxes perquè la llum i el so de la resta se’ns coli.
M’agrada, que cadascun siguem del nostre pare i la nostra mare, com sol dir-se, aquesta llarga taula que omplim de riures, anècdotes i alguna pulla; en la qual ni tots hem de menjar el mateix, ni importa haver de fer menús -com si estiguéssim en un restaurant que diu el meu pare-. Potser aquest és el secret: poder ser i estar.