Els al·lots que abusen d’altres a les escoles solen dur de casa un assortit de frustracions i carències. Açò no els justifica, però els explica. Als episodis de bullying, uns dels actors que més ràbia fan són els secundaris que es posen darrere l’abusador per fer-li costat, l’adulen, fan rialletes, li donen la raó per sistema i hi col·laboren submisos i incondicionals. Són covards a la recerca d’una vida fàcil i segura.
Plantar cara a un abusador quan un és alumne de Primària no és senzill. S’ha de tenir valentia i una maduresa anticipada. En posteriors etapes de la vida, la denúncia i el refús del violent, sense ser fàcil, es converteix gairebé en obligació moral. Així i tot, en totes les etapes de la vida hi ha miserables que es posen darrere l’abusador per fer-li costat i adular-lo per covardia.
Qüestionar i oposar-se a la intervenció de Donald Trump i companyia a l’Iran és una obligació moral de nacions i persones adultes. Ser tebi i comprensiu amb qui exerceix la seva força superior de forma arbitrària, interessada i fonamentada en frustracions internes és ser un covard. Suposa posar-se al grup dels miserables que, per la por de convertir-se també en víctimes, justifiquen qualsevol cosa, fins i tot l’extermini d’un centenar llarg de filletes precisament a una escola, i acusen a qui, amb dignitat, s’oposa a l’abús.
Tampoc val la indiferència, d’entrada per humanitat i com a mínim pels efectes a casa. Els cartells dels preus de les benzineres semblen ja els comptadors de les bombes que cauen. Les batalletes internes per quatre vots, la befa pueril «ha dit no sé què i ara fa...», posen de nou en evidència que part de la societat és ben infantil. Fins al punt que qui blanqueja i enyora la dictadura espanyola de fa 50 anys justifica ara l’ofensiva sobre l’Iran pel fet que aquest país ho és. Ni la més mínima coherència.
Qui abusa sempre sap inventar una justificació per a cada agressió. El més trist és que sempre troba els mateixos covards secundaris donant-li la raó.