A Menorca, l’aigua surt obedient de l’aixeta, rega camps i jardins, omple piscines i desapareix pel desguàs sense que ens demanem d’on ve. I, quan ens arriba el rebut de l’aigua, arrufem el nas pel preu, però no ens aturem a pensar en el seu valor real. Com passa amb tantes coses importants: només les valorem quan ens afecten a la butxaca.
Fa cosa d’un mes, però, l’Ajuntament de Maó va encendre la controvèrsia amb la suspensió temporal de llicències de noves piscines. Segons el consistori, no per prohibir-les, sinó per adaptar-les a una futura gestió més responsable de l’aigua.
Com si d’un clarobscur es tractés, aquesta decisió projecta llum i ombra. La llum? Ha obert un debat necessari sobre com optimitzar aquest recurs limitat. L’ombra? El debat s’ha encallat en les piscines, mentre altres mesures, molt més determinants, continuen en la foscor de la indecisió.
Precisament, no fa gaire, el Cercle d’Economia de Menorca ens recordava diverses iniciatives que fa anys que proposa per la gestió responsable de l’aigua, avalades per especialistes, i lamentava la desídia institucional perquè es tradueixin en decisions concretes.
Gestió responsable de l’aigua: tothom en xerra, però què significa?
A Menorca consumim anualment uns 20 hm³ d’aigua. Uep, què és açò de hm3? Significa hectòmetres cúbics, la unitat per mesurar grans volums d’aigua, i ve a ser tota l’aigua que hi cap dins el port de Ciutadella. Però sense rissagues…
D’aquests 20 hm³, gairebé 18 s’extreuen dels aqüífers, que tenen tres problemes: la seva sobreexplotació els buida a nivells preocupants; açò, de retruc, intensifica la intrusió salina, aigua marina que s’infiltra i els salinitza; i, en algunes zones, presenten nivells elevats de nitrats. Els aqüífers no opinen, però la nostra deixadesa els debilita i emmalalteix. I un dia –oh sorpresa!– descobrim que allò que semblava inesgotable també necessitava cura.
El repte és clar: reduir-ne les extraccions. Com? Aquí entren en joc les mesures que es proposen. Les repassem?
El subministrament urbà és d’uns 13 hm³ anuals, però només 10 es consumeixen. I els altres 3? Són les conegudes fuites: pèrdues reals per avaries a les canonades, però també comptadors que amb els anys es tornen vessuts i perden precisió, i altres consums no facturats. Au idò, primera proposta: reduir les pèrdues reals amb un millor manteniment.
Una altra iniciativa consisteix en crear un consorci entre el Consell Insular i els ajuntaments per coordinar el proveïment d’aigua, un servei que cada municipi gestiona pel seu compte. Si els aqüífers són compartits, per què la gestió continua fragmentada?
L’existència de més de 2.500 pous particulars, la gran majoria sense cap control, suposa un bon desgavell. Crear comunitats d’usuaris ajudaria a coordinar el seu ús i reduir problemes de malbaratament i contaminació de les aigües. I sí, heu llegit bé: més de 2.500 pous. Vivim sobre un colador subterrani!
Passem als regadius. Amb aquest caramull de pous descontrolats, el consum real és més difícil d’aconseguir que una cita a la ITV, però les darreres estimacions superen els 6 hm³ anuals: equivalent a sis ports de Ciutadella! Una bona part s’evapora i, per reduir aquestes pèrdues, una llei recent limita el reg per aspersió quan el sol apreta més. Però hi ha molt marge de millora.
Nedant en alguna de les polides cales menorquines, sense voler potser t’has empassat un glop d’aigua salada: que dolenta! Com recorden els meus estimats Iron Maiden a The Rime of the Ancient Mariner, basada en el poema homònim de Samuel Taylor Coleridge, poeta romàntic anglès: «aigua, aigua pertot arreu, però ni una gota per beure». Bé idò, no és ben bé així. Actualment, una dessaladora a Ciutadella aporta 1,2 hm³ anuals d’aigua potable, i podria produir-ne gairebé el triple. A més, se’n projecta una altra, al llevant de l’Illa, amb una capacitat d’uns 5 hm3 anuals. Ara bé, les dessaladores tampoc són la panacea: són instal·lacions molt cares i amb un consum energètic elevat. Alleugen un problema, però a costa d’un altre.
I les depuradores? Tracten uns 9 hm³ d’aigües residuals anualment, però només 1 es reutilitza: a Sant Lluís, per regar jardins –un dels consums urbans més elevats–, i per regs agrícoles a Ciutadella i Es Mercadal, gràcies a les comunitats de regants.
I què passa amb els altres 8 hm3? Us ho cregueu o no, s’aboquen a la mar! Sembla absurd, no? Bé, no tant, les depuradores van néixer per no contaminar la mar, amb les aigües residuals que s’hi llençaven, i voler reaprofitar l’aigua és un pas posterior. Els experts reclamen aprofitar tota aquesta aigua, aplicant uns tractaments addicionals, per substituir el reg amb aigua de pou i donar un merescut descans als aqüífers.
I, per acabar, les piscines consumeixen 1 hm3 d'aigua cada any, principalment per restituir la que s’evapora. Una mesura que es proposa és obligar a cobrir-les quan no s’usen, cosa que podria disminuir aquestes pèrdues fins a un 70%.
L’objectiu és clar com l’aigua: reduir les extraccions dels aqüífers. Hem vist diverses vies per assolir-ho, que s’haurien de prioritzar seguint criteris d’eficiència, costos i, sobretot, impacte: fins a 8 hm³ amb la dessalació, per al subministrament urbà; 9 hm³ amb aigua regenerada, per a regs agrícoles i de jardins; uns 2 hm³ reduint les fuites reals… I les piscines? Encara que les cobríssim totes, l’efecte global difícilment superaria mig hm³. Potser el problema no és tant l’aigua que s’evapora de les piscines, sinó la que s’evapora del debat.
Impulsar aquestes propostes exigeix inversions importants. Hi ha alternativa? Sí, però totalment inviable: continuar com ara, sobreexplotant els aqüífers. Fa més de trenta anys que Menorca és Reserva de la Biosfera: ara només falta que ens ho creguem.
Gestionar l’aigua no és només una qüestió tècnica. És decidir quin futur volem sembrar, i si estem disposats a regar-lo amb seny, vigilant les fuites de decisió, depurant les propostes precipitades, traient-li la sal al debat i afrontant els pous d’incertesa sense llençar-nos a la piscina…
Fonts de les dades en aquest enllaç:
lluis.carreras.gonzalez@gmail.com