El motiu que m’ha fet escriure aquest article, és degut a una xerrada amb un jovenet, que fa de missatge, però amb el costumari modern, que segons me va contar, actualment regeix arreu de la pagesia. Amb poques paraules, avui en dia, els missatges és com si fessin feina a una fàbrica, aquell antic costumari s’ha perdut, però ell va voler saber, quins eren els costums antics dels missatges, perquè li agrada el camp i fa la feina de gust. La meva explicació va ser llarga, i vaig repetir moltes coses, que en el seu dia ja havia publicat en aquest Diari MENORCA, però mai ha quedat dit tot i manco prou explicat.
Així idò, aprofitaré aquella explicació, per redactar aquest article, que me fa recordar aquelles antigues amitges i contractes, que regien a tots els «llocs» d’arreu del camp de Menorca, que varen perdurar fins meitat del segle passat.
UN POC DE LES ANTIGUES CONDICIONS
En aquell temps, i ja ha plogut moltes vegades, cada «lloc» tenia un contracte firmat on els propietaris posaven les condicions d’allò que els pertanyia a ells i d’allò que pertanyia al pagès. El propietari naturalment hi posava la finca i les motes, que solien ser segons la grandària del «lloc»; vaques, bous, ovelles, barreres, eines etc. De tot açò, el pagès entrant, no havia de pagar res, però quan sortia o sigui, entregava el «lloc», havia d’entregar sa mota, tal qual l’havia rebuda, si no havia de pagar la meitat del que mancava, al pagès entrant o sigui una part del sobrant de sa mota, anomenat extramota, l’altra meitat era del propietari.
El pagès tenia l’obligació de menar la finca bé, i aixecar els enderrosalls, però si aquests tenen més de deu passes anaven a compte del propietari. L’amo havia de posar tota la llavor pel seu compte, ara del guano, el propietari de tres parts en pagava dues. Temps en enrere, hi havia el deu-me, que era de cada deu quarteres, que tocaven al pagès, el propietari n’estirava una, però açò a principis del segle XX, ho varen llevar.
Aquestes antigues i condicions, sempre regien als «llocs» grans. També per la part de madona, hi havia les corresponents condicions; si feia cria de galls dindi era costum fer-ne un pel propietari i dos per madona o sigui de tres ho, també hi havia censal d’ous i dos o tres capons per Nadal. Quan una cosa no estava clara, i no constava en el contracte, la llei era anar a us i costum.
Dins aquestes condicions, contractades de les antigues amitges, que regien dins es ram del camp, n’hi podríem afegir moltes més, perquè no he tocat les amitges dels «llocs» petis; allà es qui no corria volava, perquè els cordons, venien tan justos, que moltes vegades no bastaven, per exemple: moltes vegades, per dur el paner a cas senyor, com figurava en el contracte, no sabien, què hi havia de posar, perquè no tenien res.
En els «llocs» grans, si el pagès sabia fer un poc de mà esquerra, trencat o romput, si el «lloc» acompanyava, els antics pagesos es defensaven, però pocs es feien rics, sempre n’hi havia, que durant la seva vida de pagès, si les coses li anaven bé, compraven una casa, que els servia de posada, després quan es retiraven, afegien en el munt i en compraven un altre o altres propietats, açò era segons els sants els encens.
PASSANT ELS ANYS LES COSES VAN CANVIANT
En aquest món no hi ha res que duri sempre. Així idò, segons me varen informar, els pagesos varen demanar als propietaris, que llevessin les motes, perquè en aquell temps, el bestiar de cabestre augmentava molt de preu; aquest detall, que pertany a uns anys passats, que ja fa estona que dormen dins la fosca del temps, ja me’l contava el meu avi, que va fer molta recria de bestiar de cabestre, i amb açò, va poder estalviar un poc de doblers, també era una avantatge i un rendiment, per al propietari, perquè en aquella època el bestiar de feina, era molt cercat i el pagaven molt bé.
Ara bé, passant els anys el progrés sempre avançava, no està aturat mai, i les coses van canviant; actualment dins el ram del camp, entre propietaris i pagesos, d’aquelles antigues amitges ni tan sols en parlen, i maco d’aquells antics costumaris.
Tot açò, ho vaig tractar d’explicar a aquell jove missatge, que té uns vint-i-dos o tres anys, ell me deia que ho havia sentit contar, però li semblava mentida, perquè avui en dia, ja no hi ha res que s’hi sembli; ara segons ell, tot gira en torn de les vaques, la llet, el formatge i la carn. Ell està llogat a un «lloc», que munyen ben a prop de cent vaques, i entre donar menjar, munyir i formatjar, de vegades surten de la formatgeria ben a prop d’hora de dinar. Com a detall, val a dir, que els missatges actuals s’han de mantenir pel seu compte, i cada dia han d’anar a dormir a casa seva. Com ha canviat mestre Reu.
Aquí varem deixar la nostra conversa. Ara per posar el punt final, basta dir, que el progrés no s’atura mai, i passant els anys les coses canvien. Fins un altre dia.