La setmana passada vam saber que viure a les Illes Balears costa, de mitjana, uns 12.000 euros més a l’any que a la resta d’Espanya. La xifra és significativa. Però a Menorca no és una estadística abstracta: és una realitat que es nota cada mes.
Es nota quan un professional sanitari arriba a l’Hospital Mateu Orfila i descobreix que trobar un lloguer anual a Maó per menys de mil euros és gairebé impossible. Es nota quan un jove que fa feina a una empresa del polígon de Ciutadella, amb contracte estable, no pot emancipar-se perquè el lloguer li absorbeix una part desproporcionada del sou. Es nota quan una família veu com el seu pressupost mensual es tensiona per l’encariment simultani de l’habitatge, l’alimentació i els serveis.
Les Illes Balears tenen un PIB per càpita superior a la mitjana estatal i una economia dinàmica, amb creixement sostingut els darrers anys. El problema, per tant, no és la manca d’activitat econòmica. El problema és el desajust entre aquesta producció agregada i el cost real de viure-hi. El PIB per càpita mesura producció, no necessàriament capacitat de compra efectiva de les llars. I quan el cost de la vida creix per damunt del que la renda disponible real pot absorbir amb comoditat, el diferencial esdevé estructural.
L’habitatge és el factor més visible, però no és l’únic. La insularitat comporta sobrecosts permanents. El transport marítim i aeri, la menor dimensió del mercat i la manca d’economies d’escala encareixen béns i serveis de manera persistent. A diferència de grans àrees metropolitanes com Madrid o Barcelona, on l’elevat cost de vida es compensa parcialment amb una estructura productiva més diversificada i salaris mitjans superiors, en un territori petit i insular com Menorca la capacitat d’absorbir aquest diferencial és molt menor.
A això s’hi afegeix una economia fortament concentrada en el turisme i amb marcada estacionalitat. El creixement existeix, però no sempre es tradueix en estabilitat salarial ni en capacitat d’estalvi suficient per compensar un entorn de preus elevats. Quan els preus es formen en un mercat ampli i obert, i els salaris en una economia local limitada en dimensió, el desajust tendeix a persistir.
Aquest desequilibri no provoca un col·lapse immediat. Provoca decisions individuals acumulatives: joves que retarden l’emancipació, professionals que no accepten destinacions a l’illa o famílies que opten per establir-se fora quan apareix una oportunitat més equilibrada entre ingressos i despeses.
Menorca no pot competir en preus amb mercats molt més amplis i, al mateix temps, resignar-se a salaris que només miren cap endins. El diferencial de 12.000 euros no és una dada estadística: és un advertiment. Un advertiment que el desajust entre preus globals i renda local no és sostenible indefinidament. O el miram de cara amb decisions col·lectives valentes, o acabarà decidint per nosaltres.