La guerra

Fa vint-i-cinc anys, amb el canvi de mil·lenni, els optimistes pensaren que era el trenc d’alba d’un món millor. Més just, més pacífic, més racional. N’hi ha hagut prou amb un quart de segle per arrabassar d’arrel una idea tan ingènua. Els tambors de guerra han fet caure definitivament la bena dels ulls. Ucraïna, Gaza, Iran. En lloc de pau i benestar, mort i dolor. L’home (o, si no, molts d’homes) és una criatura egoista i cobdiciosa, disposada a assassinar i destruir per assaciar la seva set de territori, de poder i riquesa. Algú capaç de tudar 900 milions de dòlars diaris en una guerra (en assassinar milers de persones i destruir tot un país) i no voler invertir ni un cèntim en la salut dels seus ciutadans, sols hauria de ser possible en el paleolític. No en el tercer mil·lenni. Però la realitat és caparruda. No estam tan lluny dels individus primitius i tribals que érem. La diferència és que hem substituït la mandíbula d’un animal per armes que poden matar milions de persones i devastar el món. Dignitat humana? Per ara sols podem enorgullir-nos de ser un càncer per al planeta.