Mai no havíem vist plorar el conseller de la cosa i mai no hauríem pensat que ho faria abraçat al nostre espia que, per paga, l’estava consolant. I és que ningú no es pot ni imaginar la pressió a què està sotmès l’homo, condemnat a governar amb el discurs del seu partit i amb els fets de l’altre partit seu, el que no governa però sí que comanda.
La setmana passada se celebrava la diada de les Illes Tropicals i ja se sap que açò vol dir discursos per quedar bé i no dir allò que es pensa. Però en aquelles illes encara és pitjor, perquè qui presideix el Parlament, també amolla un discurs i ell sí que diu allò que pensa, sempre amb ganes de tornar el país al cul de la història...
Tan al cul de la història que el conseller i tot s’espantava de sentir-lo i així ho explicava entre llàgrimes al nostre espia: «Sense ells, no podríem governar; i noltros necessitam governar per defensar ets interessos immobiliaris i turístics des nostros amigots. Així que feim lo que toca, que no volem acabar com a Extremadura».
No creguin que aquesta setmana la cosa està més tranquil·la. Ho sabem per la crònica del nostre espia, que diu que ha entrat a la Conselleria sense problemes, disfressat aquesta vegada de fantasma del Santuari de l’Art en què, segons el president de l’Illa del Nord, s’ha convertit la seva illa.
- Així que vostè ve en representació del Santuari de l’Art? -li va dir el conseller quan el va veure tan blanc i de blanc.
- Exactament -va respondre l’espia-. Que no ho veu que vaig de blanc?
- Mem -va respondre el conseller-. No li ha d’estranyar que me sorprengui sa seva aparició. A s’Illa Grossa estèim acostumats a mantenir fantasmes de tota casta, però d’un santuari de l’art, li he de reconèixer que és sa primera vegada...
- És que a s’Illa del Nord, són molt creatius -va intervenir en Juan Pelayo, l’assessor del conseller, mentre mirava el fantasma amb uns ulls com a taronges-. I a falta de frenar el desgavell des preus de s’habitatge, això des Santuari és «xulo».
- I tant -va afegir na Nataixa, la secretaria, que també era allà-. A 4.000 € el metro quadrat és un rècord i dues de cada tres compres de cases a mans d’inversors o segones residències, un altre. I a part d’açò, ja va bé inventar santuaris mentre uns fan i uns altres desfan...
- Què vols dir, Nataixa? -va interrogar el conseller, que no l’havia acabat d’entendre.
- Sí -va continuar ella-. Si els fan reserva de la natura, darrere en venen uns altres disposats a rebentar-la amb cases il·legals per tot, cotxos a betzef i la mar inundada de barques...
- Més tost... -va començar a dir el conseller.
- ...I si els fan patrimoni de l’antiguitat -va continuar na Nataixa- ensoldemà es carreguen un monument amb l’excusa d’un pont que no costaria gaire desviar 300 metres.
- Però en canvi -va intervenir l’assessor, sempre disposat a auxiliar els seus-, mira que bé que resolen la burocràcia administrativa. Ara la passaran a l’empresa privada.
- I tindran la barra de dir que ho fan perquè sigui més àgil! -va replicar na Nataixa
- Bono, Nataixa -es va queixar el conseller-, ja n’hi ha prou. A noltros mos agrada privatitzar-ho tot. I ningú no mos farà canviar.
- Precisament, conseller -va intervenir en Juan Pelayo-, ja deu saber que tenim problemes amb s’Hospital Gros i me demanen si té prevista qualque solució.
- Si vols dir que tenim s’hospital saturat -va respondre el conseller-, ja no ve d’aquí, perquè és tot que ho hem aconseguit saturar amb tant de creixement de turistes i de personal per atendre es turistes. No et preocupis, que prest ho resoldrem.
- Ah sí? -va interrogar l’assessor amb cara de no creure allò que escoltava.
- Mira, Juan Pelayo -va respondre el conseller-. He escrit a Madrit, a sa meva «companyera» sa Reina del Xotis i m’ha donat una solució que diu que no falla mai. Només és qüestió de donar molts de doblers a la sanitat privada i que ho resolgui ella. I si no n’hi ha prou, noltros també mos declararem Santuari de l’Art, que tot ho cura.