Tic, tac

Tot i que tothom fa anys cada any, els lustres i les dècades ens generen una falsa il·lusió d’importància que la vida real no sosté. Tot això em revé perquè enguany en faig trenta. De petita, feia mil i una elucubracions sobre com seria viure a aquesta edat. Pensava que tendria una casa, que hauria estat mare, que estaria casada i forrada. En canvi, tenc una relació complicadíssima amb l’existència, un pànic aclaparador al tema de l’habitatge, i soc bastant més pobre del que maquinava. Per sort, he entès que el calendari socialment imposat el marquen fites poc plausibles amb una realitat pareguda a la meva, molt comuna a la meva generació. El vertigen no ve de fer-ne trenta, sinó de veure que el món, tengui l’edat que tengui, no és compatible amb el rellotge social. I aquí duim Casio, no Rolex.