«Oh, benvinguts, passeu passeu, de les tristors en farem fum, que casa meva és casa vostra si és que hi ha cases d'algú»
Qualsevol nit pot sortir el sol de Jaume Sisa
Març, abril i maig són els tres mesos de primavera, on cada vegada hi ha més llum, s’allarga el dia i recula la foscor. La primavera començarà el 20 de març a les 15:45, durarà 92 dies i 17 hores, aproximadament, i acabarà el 21 de juny amb l’arribada de l’estiu. Roda que roda, la Terra mai s’atura i noltros viatjam damunt d’ella una estona.
Així que «de les tristors en farem fum», com cantava Sisa l’any 1975. Aquell any, en Franco va morir als 83 anys. Jo en tenia 17 i, uns mesos abans, amb uns amics havíem fet un viatge per Andalusia amb motxilles i sacs de dormir. Eren uns temps de cançó protesta, els Beatles s’havien separat feia 5 anys i el futur esperava impacient, encara que no ho demostrava gaire. Cantàvem «Al vent» de Raimon i «l'Estaca» o el «Viatge a Ítaca» d'en Lluís Llach. Joan Manuel Serrat va fer un concert aquell any que es va gravar al Parc d'Atraccions de Madrid, però que mai es va emetre perquè havia criticat des de Mèxic les darreres execucions del règim, així que el van posar en ordre de cerca i captura. Començava el recital amb «Mediterráneo», però també va cantar «Para la libertad» de Miguel Hernández, «Rossinyol» i «Cançó de matinada». Però per moltes coses que recordem, sempre és molt més vast tot allò que oblidam.
Abril és el quart mes de l’any i té 30 dies. «A l’abril, cada gota val per mil». Passada la Setmana Santa, ja tindrem Sant Joan a la vista amb una allau de gent que desembarcarà a l’Illa amb ganes de festa, de gresca i de jaleo. Començarà la temporada alta, i la temperatura alta i l’increment de població amb la visita d’aquestes aus de pas estacionals que són els turistes. No us apinyoteu. No correu tant. No fagueu tant de renou. Sigueu amables i educats. No aneu contrarellotge. No us engateu ni us emprenyeu. Donau les gràcies i demanau les coses per favor. Per demanar, que no quedi.
Vaig descobrir que els grecs tenien dos conceptes diferents per definir el temps: cronos i kairós. Cronos és el temps lineal, mesurat per rellotges i calendaris. Seqüencial, imparable. Passa i es consumeix.
Kairós és el temps qualitatiu, l’instant en què passa alguna cosa especial o significativa. Mentre Cronos és quantitat, Kairós és oportunitat i significat. Un és el temps que passa, l’altre és el temps que queda. Perquè allò que ha passat una vegada, no es pot desfer ni desviure. És per sempre. Si Cronos es pot mesurar, Kairós es pot assaborir amb intensitat i agraïment.
No desesperem ni llencem la tovallola. Perquè per molt adormits i a les fosques que ens trobem, per molt que ens ofusqui la mentida i ens sembli que tot està perdut mentre triomfen de manera aclaparadora les forces del mal i la violència, «el temps no compta, ni l'espai, qualsevol nit pot sortir el sol».
Ja n’hi ha prou d’hivern, de mentides, de corrupció i de guerra!