Ja recordaran que la setmana passada el nostre espia va entrar a la conselleria sense problemes. I tot gràcies a la seva disfressa de fantasma del Santuari de l’Art en què, segons aquell qui comanda a l’Illa del Nord, s’ha convertit la seva illa...
Bé. També l’haurien pogut declarar Santuari de No Sé d’On Traurem S’Aigo o Santuari de Prest Ja No Quedaran Finques Agrícoles o, encara més, Santuari de Prest Només Podrem Viure des Turisme o, per què no? Santuari dels Joves Indígenes Sense Casa.
Però és evident que Santuari de l’Art és més perfumat i atreu els fantasmes internacionals que cada vegada més ronden l’Illa com a taurons.
Per completar el dia, el conseller de la cosa volia acabar amb la saturació que pateix l’hospital general de l’Illa Grossa i per açò havia demanat consell a la seva col·lega a Madrit, que ho resol substituint la sanitat pública per la privada. Un negoci lucratiu que qui se n’aprofita li agraeix molt bé.
Però avui, el nostre espia ha tingut una sorpresa quan ha arribat a la conselleria. Ell encara estava pensant quina se l’hauria d’empescar per poder-se colar dins i s’ha trobat que les portes estaven ben obertes i que en comptes de guardes hi havia cambrers amb borns de copes de cava valencià a l’entrada.
Encara més, dins el despatx del conseller, que no s’hi podien remenar, hi havia una orquestra de cabaret delectant amb cançons patriòtiques dels anys aquells del morrió a la boca.
- Passi, passi -li va dir en Juan Pelayo, l’assessor, que ja anava una mica pet, sense demanar-li ni qui era-, que avui celebram una gran festa.
- Idò? -va demanar l’espia sense poder entendre què estava succeint.
- Celebram -va continuar l’assessor- que hem començat a recular al passat i que, per aquest camí, prest tornarem a estar dalt de tot sense necessitat de dissimular.
L’espia va entrar sense més comentaris i dins, envoltat de gent molt alegre, va veure el conseller que xerrava més content que mai amb uns personatges que realment semblaven sortits del passat, amb caspa i tot. Però va veure també la secretària, na Nataixa, asseguda en un racó i amb cara de poques alegries.
- Idò? -li va dir també a ella.
- Ja ho pots veure -va respondre la secretària-, una festa que ha organitzat s’altre partit des conseller per celebrar sa seva gran victòria al Parlament d’aquestes Illes Tropicals. I tots estan obligats a estar contents, tant si els agrada com si no.
- Què celebren? -va demanar l’espia- Que el seu amic Trump està complicant encara més el futur del món?
- També, també -va respondre la Nataixa-, però l’eufòria que veus és perquè han enterrat sa Llei de la memòria històrica, al manco en aquestes illes.
- Una maleïda llei -va intervenir l’assessor, que els estava escoltant-, a favor dels qui van patir persecució o violència durant la Guerra Civil i la Dictadura.
- Bono -va respondre na Nataixa-, però si voltros i tot vau votar a favor d’una part del seu articulat...
- Però eren uns altres temps -va replicar l’assessor-. Ara en realitat ja no som noltros qui comandam, ara són ets de s’altre partit des conseller. I si no anam vius, se mos menjaran.
- Se us menjaran -va respondre na Nataixa-, si cada dia els hi donau més corda i deis amén a totes ses reculades que proposen.
- Mira -va dir encara l’assessor-, mentre mos ajudin a tenir contents ets especuladors i ets inversors turístics... -i se’n va anar amb un altre com ell mentre el conseller de la cosa s’atracava a na Nataixa i l’espia.
- Nataixa, no posis aquesta cara -va dir el conseller-, que mentre aprovem tot allò que diguin es de s’altre partit meu, continuarem governant! Mem, i qui és vostè? -va dir a l’espia- El tenc vist i no sé de què.
- Som un admirador seu -va respondre l’espia.
- Idò benvingut i a xalar -va replicar el conseller eufòric- que, com va dir aquell, mentre es contraris vagin de passerell, ho tenim fermat i ben fermat.