Tots els partits tenen les seves contradiccions. Dir una cosa quan s’és a l’oposició i fer-ne una altra quan es governa és comú, i fins i tot comprensible: la realitat acaba posant a tothom els peus a terra.
Dit açò, sorprèn l’enorme capacitat de contradicció que maneja Vox, el partit que continua a l’alça. Unes contradiccions que, lluny de passar-li factura, sembla que fins i tot explota per aconseguir vots jugant a diverses bandes.
El partit fa gala d’una retòrica antipolítica i critica els polítics de tota la vida, mentre que el seu líder, Santiago Abascal, fa més de 25 anys que viu de la política i, al llarg de la seva trajectòria, no s’ha dedicat a res més que a treballar per a partits que defensen amb fervor l’empresa privada, la qual no s’ha dignat a trepitjar. Diuen que volen acabar amb els xiringuitos, mentre reguen de doblers (que provenen de les arques públiques) la seva fundació Disenso.
Es creuen els grans defensors i representants del camp, però no diuen res sobre els aranzels de Trump o la guerra d’Iran, que perjudiquen tant el sector primari, ni volen recolzar les mesures per pal·liar-ne els efectes. Es proclamen patriotes, però abaixen el cap davant les exigències de potències estrangeres. Diuen que volen una Espanya unida i no fan res més que augmentar la crispació i anar contra determinades regions, dividint i polaritzant encara més aquest país. Es presenten com els més catòlics, fins que l’Església demana que s’apliquin els valors cristians d’ajudar els més febles. Es presenten com a homes d’ordre, però les poques vegades que han governat tot han estat desgavells, crisis internes i purgues.
I malgrat tot, Vox continua creixent, com s’ha vist en les eleccions de Castella i Lleó, on ha fregat el 20 per cent dels vots. Sembla que, de moment, aquestes contradiccions no l’afecten. Vox, com en el seu moment Ciutadans per una banda o Podem per l’altra, es beneficia del malestar de la gent i transforma aquest cabreig en vots. Uns vots que prest el portaran a governar. I aleshores les contradiccions sí que pesaran de valent, perquè no és el mateix piular des de fora, passant fred al carrer, que fer-ho des de dins, amb la caloreta del palau.