Diumenge a l’hora del vermut els mòbils de casa van emetre un senyal uníson, com quan arriba un missatge al grup familiar. Però era diferent. Ofensiu. Un esclafit. Un virus global? Existeixen encara els virus informàtics? Calma. Era l’administració, que avisava que bufava una bona tramuntana, circumstància que ja era evident si no s’estava reclòs a un soterrani insonoritzat. Recomanava no anar a pescar ni a fer-se selfies a Favàritx.
La reacció va ser l’esperada. Sorpresa, alguna captura de pantalla i comentar-ho. «He rebut açò». «Jo també». «Jo també» ... «Jo no». «Açò és què...» Sempre hi ha algú que ho sap tot.
Però ser alertat és habitual. Vivim entre alertes. L’únic que va canviar diumenge és el format. Al mòbil arriben avisos a paletades de coses diverses. Programes de televisió matinals són alarmes fictícies constants. Des de fa unes setmanes vivim un constant ES-Alert empresarial. Crec que deuen quedar només un o dos sectors econòmics que no hagin advertit que hauran d’apujar preus a conseqüència del conflicte a l’Orient Mitjà.
Gràcies per avisar, però l’alerta pels preus la tenim activada des de fa temps. Així i tot, aprofitant la geolocalització, també ens podria arribar un ES-Alert quan al supermercat ens aproximam a algun producte amb excés d’inflació additiva sobresaturada. Al cotxe s’activa ara un ES-Alert particular quan el cotxe passa a reserva (si és una avaria, ES-Pànic). L’ES-Alert podria arribar a les proximitats dels establiments de restauració amb injustificades ínfules de xic. O activar-se quan anam a comprar un bitllet per viatjar «perquè és a propet i sortirà bé de preu». Ni les despeses fixes ho són.
Que diumenge bufava molt era evident. Que l’evolució dels preus tritura al ciutadà des de fa temps amb qualsevol pretext, meteorològic, bèl·lic o bandarrista, també. Hi ha alertes que sorprenen quan sonen, altres que sonen tant que ja no sorprenen ningú, i algunes que, assumides en silenci, no se’ns apaguen mai.