El món està cap per avall i hi ha actituds que no baraten i que demostren la incapacitat de donar resposta als nous reptes. Una guerra injustificable posa en perill la pau i l’economia al món. La política imperialista imposada per la força provoca un món molt més insegur, i crea la trampa que no hi ha més alternativa que armar-se fins a les dents. El cansament de les classes mitjanes obre la porta als governs d’ultradreta que amenacen la democràcia i els valors que hem construït d’ençà del final de la Segona Guerra Mundial. L’especulació com a forma d’enriquir-se destrossa el mercat de l’habitatge i desincentiva el binomi de benestar de treball i renda digne. Les noves tecnologies i la I.A., donen armes a uns controladors sense ànima que manipulen les democràcies, l’educació, les economies, les eleccions...
I davant tots aquests perills d’una nova era, els nostres polítics continuen com si res hagués baratat. Basta veure una sessió dels dimarts al Congrés. Sánchez és coherent amb la posició davant la guerra, però és incapaç de crear noves dinàmiques en la gestió pública. Feijóo, que segur que a la seva part més interior continua essent un polític moderat, només pensa a tombar al «perro» amb totes les armes de destrucció massiva disponibles. I els «radicals lliures», a la seva, Vox a aprofitar l’onada per guanyar poder i doblers, i a l’esquerra, molts cercant no perdre el petit hort on cada un s’ha plantat a si mateix.
Davant aquest panorama m’agradaria recordar a Joan J. Quetglas, que mos va deixar el passat 9 de març. No només va saber perdonar pels assassinats que va patir la seva família el 1936, sinó que tota la seva vida va ser una persona de consens, una actitud que va transmetre en els seus llibres, la militància política i els articles d’opinió. Segurament la bondat era el que més el definia. La bondat és el valor més necessari en aquests temps d’incertesa. És la millor «arma» contra la demolició i el caos.