De petits ja sentíem dir que es nordamericans tenien un botó vermell, que es dia que el pitgessin tot el món explotaria i que seria es final de sa civilització actual. Allò sonava a fantasia distòpica. No podia ser que existís cap persona tan dolenta, amb una ment tan retorçuda, que fos capaç de fer tant de mal.
Ses terribles circumstàncies que esteim vivint darrerament han posat al descobert sa fragilitat del món. Sa situació a nivell mundial m’ha fet pensar en aquelles prediccions apocalíptiques. Vivim en constant trasquiló i en una paradoxa mala d’entendre. Mai sa humanitat havia estat tan interconnectada com ara, tan informada i tan tecnològicament avançada. Tot i açò, mai havia estat tan evident que es destí de sa humanitat depèn d'un nombre extraordinàriament reduït de persones. Sa concentració de poder a mans de líders polítics no és una anomalia des sistema internacional; és sa seva columna vertebral. I precisament per açò, constitueix una de ses seves vulnerabilitats més grans.
Durant dècades hem rallat des «botó vermell» com a símbol des poder nuclear. Encara que a la pràctica no hi hagi un únic interruptor físic capaç de desencadenar la fi del món, sa metàfora continua sent vàlida. Hi ha individus concrets que, en qüestió de minuts, poden autoritzar decisions amb conseqüències irreversibles per a milions –o fins i tot milers de milions– de vides. Aquest fet és una realitat profundament pertorbadora. Sa seguretat global descansa, en darrera instància, sobre judicis humans individuals.
S’element realment inquietant no és només es poder en si, sinó es context en què s'exerceix. Ses relacions internacionals són de cada vegada més fràgils, marcades per desconfiances, interessos econòmics, competència i, en molts de casos, narratives que amplifiquen amenaces reals. Ses èlits polítiques no només prenen decisions, sinó que també modelen es marc mental que fa que aquestes decisions semblin inevitables. Poden definir enemics, accelerar crisis o justificar accions que, en altres circumstàncies, resultarien impensables.
En aquest escenari, es marge d’error és perillosament mínim. Un malentès, una lectura errònia de ses intencions de s'altre, o fins i tot una fallada tècnica interpretada com a agressió, poden derivar molt adeveres cap a conseqüències catastròfiques. Sa història mos recorda que hem estat perillosament a prop d'aquest abisme més d'una vegada. I allò que ha evitat es desastre no ha estat sa solidesa des sistema, sinó sa prudència —o fins i tot sa intuïció— d'individus concrets.
Pens que és profundament humà demanar-se que empeny una persona a ser capaç de causar un dany immens sense escrúpols, sense penedir-se ni sentir sa més mínima llàstima per ses víctimes, i poder continuar sa seva vida sense immutar-se. No crec que hi hagi una única resposta, però sí diversos factors que, combinats, poden ajudar a trobar-la.
I és que per prendre decisions que destrueixen vides, moltes vegades s’ha de deixar de veure ses víctimes com a persones concretes. És necessari deshumanitzar s'altre. D'aquesta manera es converteix en enemic, dany col·lateral, amenaça o fins i tot en un simple nombre. Quan desapareix s'empatia directa, es patiment infligit perd pes psicològic.
Aquestes persones solen presentar un narcisisme extrem, una forta necessitat de control i creuen de manera temerària que estan actuant per una causa noble: sa seguretat nacional, s'ordre, sa història, sa supervivència des seu poble o una ideologia. Aquesta narrativa justificadora pot ser tan poderosa que converteix actes destructius en decisions necessàries.
No veuen directament es dolor. No són en es camp de batalla, ni a ses ciutats destruïdes. Decideixen des de despatxos, mapes i dades. Aquesta distància física i simbòlica redueix s’impacte emocional. Es poder extrem aïlla, fins as punt de convertir-se en una bimbolla psicològica. S'envolten de persones que validen ses seves decisions sense contradir-los, filtren sa informació i reforcen sa seva visió del món. D’aquesta manera es redueix es contacte amb sa realitat humana de ses conseqüències. Així poden, literalment, dormir tranquils.
I açò no tranquil·litza, ja ho sabem, però sí que ajuda a entendre per què es problema no és només qui té es poder, sinó com es construeixen ses condicions que fan possible exercir-lo d'aquesta manera.
Aquí rau s’altra cara d’aquesta preocupant realitat. Si bé és alarmant que uns quants tenguin es poder de destruir, també és de ver que aquest mateix poder ha permès, en moments crítics, evitar es pitjor des resultats. Decisions individuals han actuat com a dics de contenció davant des caos. No esteim protegits per estructures infal·libles, sinó per s'esperança que aquells que ostenten es poder actuïn amb responsabilitat en es moment decisiu.
En definitiva, sa qüestió no és si hem de confiar en aquests pocs individus, sinó si mos podem permetre continuar depenent d’ells. Perquè si qualque cosa mos mostra aquesta realitat és que sa humanitat ha avançat enormement en sa seva capacitat de crear poder, però no necessàriament en sa seva capacitat de distribuir-lo de manera segura. I segurament aquesta és sa reflexió més inquietant de totes.