Van començar els problemes per menjar. De fet, quasi tots els muscles que emprem per xerrar, són els mateixos de menjar. Recordo molt bé dues fortes mossegades a la llengua, quan menjava alguna cosa forta. Era el temps que anava a l’Hospital de Bellvitge i me van aconsellar posar una P.E.G., una vàlvula gàstrica. Me la van col·locar allà en un moment (24 hores) i mai he tingut mal, ni rebuig. Me va molt bé i ja fa cinc anys que la duc. De tota manera, aquests cinc anys he fet alimentació mixta: només prenc mig litre de nutrients (un malalt normal pren un litre i mig, tres bòtils), el nutrient el prenc el capvespre. La resta de dia, menjo triturat, no és el mateix, però, al manco, fa gust. Puc menjar sípia i gambes triturades i també carn (poca) o peix, però sempre amb salsa i un puré per dinar, per postres puc menjar gelat, bombons de xocolata molt cremós o un pastís que no tingui que rosegar. Per berenar, prenc un batut de fruites, verdures, iogurt i altres.
Gràcies a la logopeda, no he perdut la meva facultat d’enviar i no tenc aquest problema. Fins i tot, puc mastegar i menjar, a poc a poc, una ensaïmada, perquè em situo el tros als queixals, perquè la llengua ja no fa la seva funció i si poso menjar dins la boca només dona voltes.
Però el mal és que els morros no es tanquen bé i el que no havia fet en tota la vida, perquè era molt pulcre i mai portava una taca a la roba, ara no ho aconsegueixo i vaig tacat molts de dies.
Una altra cosa que em va passar (com els altres malalts), va ser un excés de saliva que, al principi dominava però ara no. Vaig provar molts medicaments i no feien res, per tant, els vaig deixar de prendre. Una altra cosa afegida són els badalls gegantins i quan els tenc la saliva surt com una aixeta.
Una altra afecció que tenc és que, degut a la malaltia, m’aclaparo per quasi res. I tenia tants atacs de pànic (d’ansietat), que no podia dormir, fins que el neuròleg de Son Espases em va medicar amb un ansiolític. Però, dins el llit, em costa molt borinar.
Una altra cosa que he perdut és el permís per conduir i la facultat de fer-ho. La família em va prohibir conduir. Feia 50 anys que tenia permís. Abans, vaig deixar la moto perquè havia caigut per falta d’equilibri. A Bellvitge em van informar que no era desequilibri, era descoordinació i ha crescut. A la propera publicació xerraré més d’aquest problema.
Em falta xerrar de Bel, la meva dona. Ella és un àngel que em cuida, em vesteix i em fa el menjar. Conec tres casos de malalts d’ELA, que les dones els van deixar, perquè van veure el que les venia damunt.
Fins la propera.