Darrerament, algunes entitats socials han començat a fer un canvi discret, però significatiu en la manera d’ajudar. Ja no es tracta tant de repartir productes com de facilitar que les persones puguin comprar allò que realment necessiten. Pot semblar un detall menor, però no ho és. En aquest gest hi ha autonomia, criteri i una certa normalitat que sovint es perd quan algú depèn de l’ajuda dels altres. Les entitats ho han entès i han anat evolucionant cap a una forma d’acompanyament més respectuosa, on l’objectiu no és només cobrir necessitats, sinó fer-ho preservant la dignitat.
En paral·lel, les administracions segueixen responent a moltes situacions amb mecanismes d’ajut directe. És comprensible que davant d’urgències, s’actuï ràpidament per pal·liar el desastre però sovint, la resposta es construeix més des de la compensació que des de la prevenció. Ho estem veient, per exemple, amb algunes de les mesures per fer front a l’augment dels costos energètics derivats de la Guerra a l’Orient Mitjà. S’activen ajudes per compensar l’augment de preus de la benzina, tot i que una part important del cost final, sabem que prové dels impostos als hidrocarburs. Davant d’això, s’obre inevitablement l’interrogant si és més eficient compensar després o alleugerir abans, encara que sigui de manera temporal.
Amb el cotxe elèctric ha passat una cosa semblant. Mentre en alguns països del nord d’Europa com Noruega, l’èxit no ha vingut de donar diners sinó de no cobrar-ne, el nostre model ha estat el de les ajudes i les subvencions, que sovint triguen a arribar a la butxaca del comprador.