Sorprèn l’embranzida d’interès que ha agafat l’estudi del sistema fiscal al crit de ningú vol pagar impostos, i la lleugeresa amb què es formulen les propostes de canvi. Les aportacions són avui tan diverses i des de tan diferents perspectives que malgrat que la crida a revisar la fiscalitat revela la seva importància per al bon funcionament de l’economia i el benestar del país, es fa molt difícil orientar una reforma coherent.
Tradicionalment, el sistema tributari s’havia considerat poc més que la màquina de la recaptació per a fer front a les despeses, que venien donades al servei del benestar de la gent. Però en la mesura que el pressupost creixia a l’economia, ens hem començat a mirar amb molta cura d’on sortien les ‘misses’, vista la quantia de la factura fiscal i les distorsions provocades.
Una primera reacció ha estat la de comparar-nos per si això nostre, amb l’elevat augment de la pressió fiscal observat, era ‘normal’ en altres països similars. Com sovint passa en l’economia, la referència internacional dels indicadors no sembla que ens porti enlloc. Primer, ja que no resulta el mateix comparar-nos respecte de la mitjana de l’OCDE (amb Estats inclosos força diferents -EEUU, Mèxic, Corea, Austràlia...) o de la Unió Europea (comparativa que amb les successives ampliacions ha perdut consistència). Hom pot també qüestionar la virtualitat d’un indicador tan agregat com són els ingressos públics sobre el PIB, tant per la rellevància de la composició del numerador que no s’hauria d’ignorar, com dels avatars del denominador. En tot cas sempre es pot fer servir la resposta que la tributació pot ser alta o baixa dependent de com valorem els beneficis que aquella possibilita. En qualsevol cas, una primera resistència contrària a la pressió fiscal prové de remarcar la necessitat de reduir la despesa; i en la seva versió més polida, condicionar-la a garantir la seva eficiència. I així mostrar-se contrari a tota puja d’impostos sense que es millori abans la gestió de la despesa pública. Com si aquesta millora no fos una obligació permanent, sigui quin sigui el nivell de fiscalitat, escura butxaques, que suporten les famílies del país.
Comencen a partir d’aquí més incoherències. Molts liberals que haurien de fer prevaldre l’eficiència en l’assignació de recursos exigint nul·les distorsions fiscals, són els primers a demanar bonificacions, exempcions, etc., per bé d’uns objectius que s’identifiquen com superiors, tals com la creació d’ocupació, la millora de l’estalvi i reorientació de la inversió. Són els anomenats ‘danys col·laterals de la imposició’, negligint els beneficis dels serveis que s’han de finançar. I si això causa pèrdues de recaptació a curt, ja es recuperarien -es diu- al llarg termini amb la millora de l’economia. Una argumentació més en la línia de la dita corba de Laffer: baixar tipus per augmentar la recaptació, sota el supòsit de l’atracció de les bases fiscals que perdrien altres jurisdiccions tributàries. Com que el llarg termini compta en general poc en la política fiscal, i que el que cal ara seria ‘no fer més dèficit’ -un concepte ben instal·lat en el coneixement econòmic-, la recepta obligada seria acompanyar la baixada fiscal amb una reducció de la despesa. Però aquí ningú concreta, sense eufemismes, quina i com. Altrament, caldria identificar quins altres impostos fer créixer: aquí les taxes i els copagaments s’emportarien força suport, substituint contribuents per usuaris, com si això no tingués transcendència en matèria d’equitat social. També hom podria postular que la baixada fiscal se supediti a l’eliminació d’antigues reduccions, bonificacions i exempcions fiscals, procedents d’altres grups de pressió, abans d’introduir-ne de noves!
Advocar per tractaments fiscals favorables per tipus de renda, nivells d’inversió, dimensió d’empreses, reducció de tipus per a rendes elevades, etc., a més de ser contraris a una eficient assignació de recursos, pot també ser fortament injust des d’un punt de vista social per les pèrdues de recaptació causades. Així quan es demana l’abolició d’alguns impostos amb l’argument de la ‘doble imposició’ pel gravamen del patrimoni (tot en aquest cas seria doble imposició) -també la imposició sobre el consum una volta es grava la renda-, o a l’impost sobre les herències -sense distingir que tributa qui rep i no qui llega la massa hereditària.
Els apriorismes teòrics no són suficients per a definir canvis fiscals. En particular des de la macroeconomia o la ignorància de com funciona efectivament el món empresarial, de com opera efectivament la normativa jurídica -donats els forats que la innovació tecnològica permet a l’elusió fiscal en cada moment i l’enginyeria fiscal amb la qual es responen. Un joc del qual s’aprofiten majorment els poderosos, investits sovint amb mantres que intenten agradar a molts ciutadans que així s’obliden que del caos que es pugui generar amb els canvis ells seran els més perjudicats.
* Publicat al diari «El Punt Avui» de dia 10 de març de 2026.