Avui, dia 27 de març, celebrem el Dia Mundial del Teatre, una data que sol passar desapercebuda per a les persones que no som del món de l’escena i que avui he volgut retratar en aquest espai d’opinió. L’institut internacional del Teatre ha escollit Willem Dafoe, un rostre reconegut del cine i de l’art dramàtic experimental, per traslladar el seu missatge oficial. Una vegada vaig llegir una entrevista seva, i em va captivar perquè elogiava les sales petites, fer feina davant públics minúsculs, des d’on podia transmetre un teatre que va molt més enllà de l’entreteniment.
Dafoe, en el seu discurs d’enguany, recorda aquesta etapa a The Wooster Group, quan hi havia més actors i actrius a l’escenari que espectadors a la platea. Mai cancel·laven l’actuació perquè, segons diu ell mateix, encara que fossin quatre persones, és el testimoni de l’obra el que dona sentit a l’acte teatral. Aquesta idea, tan simple i tan poderosa, és el cor del seu missatge: el teatre existeix quan es dona una presència compartida.
Com en la vida, que és presència, és comunitat, és poder socialitzar en un espai i un temps real. És mirar-se als ulls, amb qui sigui, i reaccionar junts.
La part més colpidora del seu pregó és quan assenyala «l’elefant a l’habitació», i refereix les noves tecnologies i les xarxes socials. Unes eines que prometen contacte, però que ens deixen fragmentats i aïllats. Diu Dafoe que vivim més connectats i més sols que mai. El teatre, en canvi, ens obliga a ser-hi. A deixar el mòbil, a seure en silenci, a compartir un argument, i que aquests moments seran irrepetibles.
L’actor diu que la presència humana és essencial, que no es pot substituir per cap algoritme. Que el sentiment de grup, de pertinença, no s’aconsegueix amb likes, sinó amb trobades reals. Com diu Dafoe: «Cal ser present per guanyar».
En el Dia Mundial del Teatre, potser el millor homenatge que podem fer és anar al teatre tant com puguem. Ser testimonis.
L’elefant a l’habitació promet correlació, conviure amb la intel·ligència artificial, aconseguir respostes en temps rècord, però la realitat és que ens situa sols davant d’una màquina. Aquestes mateixes xarxes ens carreguen el món de renou, ens empenyen a viure ràpidament, i ens obliguen a fer que les respostes siguin instantànies. Tot és per ara.
Una pantalla cada vegada més destructiva, amb sons de guerra i opinions subjectives, amb discursos fragmentats, sense dades fidedignes, comentaris per res contrastats... un elefant que no demonitza la tecnologia, però alerta del seu efecte: la pèrdua de persones reals. Tot sembla escenificar-se per viure políticament de la imatge.
El cas és que cadascú viu la seva bombolla digital, però les relacions cada vegada són més superficials, hi ha menys trobades reals i compartides, i la presència física i -sobretot- l’atenció plena, s’han reduït.
Per açò, em sembla genial que l’Institut Maria Àngels Cardona de Ciutadella aposti per un model més equilibrat entre tecnologia i materials analògics. Que es qüestionin les distraccions que provoquen molts d’aquests mitjans i que s’ofereixi una resposta pedagògica.
Anem amb compte amb l’elefant, que ronda per massa estances.