Quan amb setze o desset anys vaig descobrir la literatura i de cop la vocació literària em va inundar i em va encendre –no sé com dir-ho d’una altra manera–, tota la meva vida va passar a girar, primer mentalment, després també quotidianament, al voltant de la meva feina, dels meus projectes, de les meves ambicions creatives. És una de les millors coses que m’han passat a la vida, descobrir tan aviat una vocació tan absorbent. Viure per una vocació fa que no t’avorreixis mai, que tot sigui significatiu, que no perdis (gaire) el temps fent coses que no t’interessen i que tot es revesteixi d’una intensitat particular. Tan sols una altra qüestió comparteix amb la vocació literària, des de fa poc més d’una dècada, la major part del meu espai mental i existencial: els fills. Quan dic els fills no vull dir tant la intendència i el dia a dia i etcètera, que també, per descomptat, sinó la seva preparació o educació perquè, en la mesura del que és possible, tenguin una bona vida. Tots els que són pares m’entendran: el benestar present i futur dels fills és una prioritat.
Com que no hi ha fórmules infal·libles per assegurar que els fills tendran una bona vida –és a dir, una vida rica, interessant, plàcida quan vulguin, aventurera quan els vengui de gust, donant amor i rebent-ne, sentint-se bé amb ells mateixos, implicant-se i fent feina en assumptes que els importin de bon de veres–, i com que és segur que, igual que tothom, més d’una vegada i més de cent es toparan amb la tristesa, la frustració, la incertesa, el dolor i el desemparament, per tal de preparar-los recorr a aquella idea clàssica d’ajudar-los a forjar-se el caràcter. Les persones, en part, som el que ens acostumam a ser, per tant és possible donar-nos forma i substància per les vies de la instrucció, de l’autoexamen, de la voluntat i de l’hàbit. En aquest sentit, una idea que intent inculcar als meus fills és que, a pesar del que digui el discurs oficial de la nostra societat, la felicitat no és important. Que sí, que està molt bé ser feliç de tant en tant, però que la felicitat és passatgera i no depèn gaire de nosaltres mateixos. Més important que la felicitat, dic sovint als meus fills, és la vitalitat. La vitalitat entesa com una mescla d’autoconfiança, de direcció significativa, d’energia, de curiositat i de gratitud per totes les coses bones que tens i que et passen. No la felicitat sinó la vitalitat: això és el que compta.