No fa falta calendari per saber que ja tenim aquí la primavera. Molts comerços deixen enrere les reixes grises i els aparadors secs per mutar en colors vius i llampants, mostrant frondosos productes de temporada. Al seu voltant cada vegada desfilen més éssers vius d’altres indrets atrets pel bon temps. Fan itineraris automàtics, repetitius, pautats per costums i tendències. Aporten beneficis vitals a l’entorn, però hi ha qui els mira amb refús, com paràsits que piquen i destorben la migdiada.
Ja es veuen escarabats de vuit rodes transportant a les seves espatlles barques al mar després d’haver hibernat, com tantes altres coses. Tota mena de formigues enfeinades reparteixen menjar d’aquí d’allà, frissant, per atendre la gola desbordada de les criatures que ens visiten. Es mouen per les carreteres on es comencen a veure fileres d’erugues metàl·liques desfilant sense que de moment ningú hi posi remei, malgrat que tothom assumeix que són una plaga.
Als llocs arriben treballadors temporers per sembrar benestar, regar amb atencions i conrear experiències de turistes que volen viure la sensació del camp exuberant sense trepitjar cap femta de vaca. També apareixen empleats migratoris, a qui cada vegada costa més trobar un niu, devora el mar per pescar en piscines de luxe, posar esques a 80 euros la ració, i estar pendents d’unes xarxes que no s’enreden, però sí que embullen.
Aus prenyades de viatgers es veuen amb nitidesa i freqüència creixent a un cel ben clar. S’ensumen les flors, l’espígol, els primers préssecs, les primeres cremes solars. El silenci nocturn dona pas al renou constant dels grills estivals, en competència amb els crits de la festa d’alguns que duen la sang ben alterada i les queixes avorridíssimes, per repetides, d’altres sobre les mateixes coses inevitables de cada any. Quan el dia s’allarga, alguns dies es fan molt llargs.
I les al·lèrgies. I no només al pol·len. La congestió tant en pot ser un símptoma com la causa.