És l’arbre i el bosc. El debat ara se centra en si les mesures aprovades pel Govern per respondre als efectes de la guerra són o no suficients. O si ho seran les que va decidir el Govern Balear divendres. Suficient per a què? És evident que no. Són una tirita en una ferida sagnant. I la nostra és petita. Imaginin la que pateixen aquells que estan sota les bombes. El problema no són les mesures i el debat polític que generen, sinó la guerra i la posició que prenen les institucions, els partits polítics i la ciutadania davant aquesta transformació del món i de la nostra societat.
És increïble la forma en què es compra el relat. Encara hi ha gent avui que justifica una guerra «santa» contra l’Iran. I és possible que encara hi quedi algú que no pensi que Trump és una persona trastornada, immoral i perillosa. Però estic convençut que la majoria de les persones tenen clar que aquesta guerra, a més de ser injusta, no és la nostra i mos perjudica.
Hi ha un cert debat sobre si és més intel·ligent callar o si convé mostrar clarament l’oposició i la crítica. La controvèrsia es refereix al president del Govern, Pedro Sánchez, i el seu «no a la guerra».
Molts interpreten que la seva intenció és electoralista, intentant desviar l’atenció de la corrupció en el seu partit i de la dificultat de governar amb socis poc fiables. És molt possible que aquesta intenció sigui real. Però açò no vol dir que la posició de fermesa davant Trump i la guerra no estigui més que justificada i que no sigui la que correspon a un líder polític. Si fins i tot Meloni ha mostrat una línia semblant sobre l’ús de les bases militars per parts dels Estats Units. Si tots els països de la UE o dels atlantistes i fins i tot dels no-alineats haguessin mostrat una posició ferma per aturar els peus a l’abusador de pati d’escola, la situació no seria tan crítica com la que vivim avui.
No tenim l’obligació de jugar la partida amb les cartes que reparteix en Trump. Per a ell sempre tindrem una «mala mà».